Te'n recordes, Helga,
la mama,
memorava l’Artal,
insidiós, l'altre dia,
al servei de refrescos de bar
d'una sobre-preuada màquina
metro-politana
de vora casa:
La mateixa que va engolir-se
sencera,
sencera,
de 8 anys a ençà,
la llarga rastellera,
de part meva,
de monedeta lleugera
sense el mínim efecte
—ni taronjada ni cola,
ni aigua de la més brava—
i sí un estentori renec,
(flamejava...)
maleint despotismes filials
i/o la interessada permissivitat
consistorial, urbana,
fugint pel broc gros de la meva boca.
“Deu ser la manera
que té la mare terra
de parar-te a la memòria
'questa congènita
falta de temperància”,
penses,
I tot s’amuntega a pilots,
ara,
i et clama
per indòmitament malcarada.
Encara hauràs d’agrair
a manera d’ensenyança,
o moralina,
o moralina,
la falca, l’embranzida
d’haver sortit disparada
fora via.
Carai hauré de venir més tard, perquè també m'agrada llegir el comentaris que normalment hi ha. M'ajuden molt a treure'n més profit dels poemes.
ResponEliminaEl poema molt bé Lurdes, m'ha agradat! I el vídeo de La Janis Joplin, sempre em porta molts bons records.
Crec que, malgrat haver de ser crítics amb nosaltres mateixos (evidentment), també ens hem d'estimar i mimar. Estima't força, Lulu.
ResponEliminaPer cert, com és que avui em surt el poema amb una lletreta tan petita? Pensa en la presbícia dels teus lectors! Per cert, no he rebut res al mur. He pujat a les golfes per voluntat pròpia.
Igual que jo Anna, tampoc he rebut res, i a sobre tampoc porto les ulleres de llegir. Hehe ;-)
ResponEliminaQuan els egoismes afloren, crus, vehements, sense misericòrdia, no hi ha més sortida que fugir... ben lluny, on no se senti ni la remor d'aquell sentiment tant negatiu, d'aquella mala baba llançada com un projectil verinós...
ResponEliminaNomés hi ha un egoisme que estem obligats a suportar, el propi. I només com a protector de la autoestima...
Gràcies pel poema... o per la poesia.
Pau, igual ara s'entén més bé, he canviat algunes paraules.
ResponEliminaEs refereix a un handicap caracterològic (diguem-ne) que jo tinc que és la impulsivitat, a les verdes i a les madures. que de vegades un igual te força raó en el fons, però la manera de fer-ho notar a qui n'està afectat sobrepassa la recta mesura (i aleshores, o passat més temps, te n'adones que tota la raó que poguessis tenir se n'ha anat a n'orris!).
L'anècdota amb què ho il·lustro i confegeixo el poema és del tot verídica. (per això encara em cou.)
gràcies, Anna.
ResponElimina(ja he canviat la lletra. és que l'ordinador que tinc de moment a casa és una carraca que no tira amb una mínima fluïdesa ni a la de 3.)
moltes gràcies a tu, Pep.
ResponEliminaés tan veritat això que dius! el que passa que de vegades hi ha tot d'atenuants i reforçaments que fan que certes situacions es vagin allargant any rere any.
Tots tenim les nostres raons.
ResponEliminaQuè és més important, que ens donin la raó o l'harmonia?
l'harmonia. la raó s'esbiaixa amb una facilitat que un s'hi fa creus.
ResponElimina