Aparentar
—un—*
no ser conscient,
ni tan sols per error
ni tan sols per error
o omissió,
de la pròpia incompetència,
i oferir-se,
netament i a dalt del pedestal
—és el que té...—
amb qualque exemple de feina acomplerta
que un
pretén com a brillant.
* “un”: l’a-poder-at,
junt al seguici adjacent, poc o més estès i consistent.
junt al seguici adjacent, poc o més estès i consistent.
La incompetència apareix quan un no sap que fer. Aquest és el problema: no estar dotat i voler aparentar davant dels més cultes i més perfectes.
ResponEliminaTot sovint esperem que el poder faci allò que a nosaltres ens agradaria que fes.
ResponEliminaEl poder és el poder perquè té el poder de fer allò que ell vol fer.
El poder sovint és enganyós, però penso que, encara més sovint, la gent es creu allò que li agrada creure's.
Quan la gent està disposada a deixar-se enredar, algú l'enreda.
passa massa sovint això. I ho dius tant clar i bé!!!
ResponEliminaPotser si passa sovint, alguns seràn conscients de la seva falsa aparença i d'altres no en seràn perque no ho fàn expresament...
ResponEliminaJo en aquest moment després de llegir-te et diría,
Demanarè als teus ulls reconstruir-me. Sòn ells qui em menen plàcids.
Deixar-los?
Quan sigui l'hora
i pensar que es millor ser com un ès, no voler aparentar, dons el pedestal pot ser fràgil i a lo millor no pugui aguantar tot el pés*****
Poesia curta,,però amb la que em sento totalment d'acord
ResponEliminaOstras Lurdes! Avui més que amb un poema m'has sorprès amb un pensament magnífic... Me'l guardo és molt bo.
ResponEliminaAh! I gràcies pel vídeo de la Patti, saps com fer-nos tornar a sentir-nos com uns adolescents.
Jordi: jo em refereixo que moltíssimes vegades pel simple fet de tenir el control, el poder d'una cosa, un es pot concedir a si mateix unes oportunitats i unes practicitats, que penses... "ta té... i si es dediqués a una altra cosa?".
ResponEliminaés clar, Joan: si no ja no fóra el poder, no?
ResponEliminai aleshores des de sota si la cosa a un no li peortoca s'ho mirarà amb una certa condescendència, ì quan n'és afectat, buf. aleshores pot ser un drama.
moltes gràcies, Anna!
ResponEliminaque sàvia, Mercè!, és tan veritat el que dius: a curt termini [i mirat amb condescendència], potser no ho fan expressament... [alguns], i a llarg termini, és ben cert que tot pedestal acaba cedint (encara que sigui de vell, xD.)
ResponEliminamoltes gràcies, Josep!
ResponEliminamoltes gràcies, Pau, que amable! (a mi tb m'agrada molt la Patti, de sempre, tant poèticament com com a cantant. la recordo en tàndem (per a mi) amb la Janis Joplin.)
ResponEliminaHola!!
ResponEliminaCom m'ha agradat, el poema!! I és que a sobre de la incompetència hi he pensat molt. Quan més alt és el pedestal més inestable és, i el temps tot ho posa al seu lloc.
I crec que cada vegada hi ha més incompetents perquè també som menys exigents...i és clar, arriba un moment que t'adones que les coses no van, no....de cap manera!!
Petons!!