divendres, 20 d’agost del 2010

el dit

[imatge, http://ferreretsnuredduna.wordpress.com/gorgs/nom-dels-dits]


El cel m'espurneja
a la punta
del
ƥit,
amic,

si,
delerosament,
la fregues,

I esdevé
melodiosa corda de lira
sonant
en la tenebra

o icona que apunta
amb segura
fal·lera
els viaranys
de l’infinit.

Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

15 comentaris:

  1. Pep20 d’agost del 2010, a les 15:03

    Que seria de nosaltres sense can torbament?

    ResponElimina
  2. Joan Grau Cànoves20 d’agost del 2010, a les 16:08

    Un bonic poema d'uns delerosos moments de la petita autocomplaença solitària que estimula la recerca dels viaranys d'infinit.

    ResponElimina
  3. Maria Teresa Galan20 d’agost del 2010, a les 17:52

    Oh, Lurdes! Poca cosa necessites per fer un poema que capti els sentits, els saps transmetre tan bé...

    ResponElimina
  4. Anna Maria Villalonga20 d’agost del 2010, a les 18:54

    Costumari amorós! Que bo. Molt bé, Lulu. Així es fa.

    ResponElimina
  5. Jordi Canals21 d’agost del 2010, a les 19:41

    Bonica foto. Versos relligats amb passió i la tendència natural del desig i la fal•lera imaginativa. M'agrada!

    ResponElimina
  6. mercè trias22 d’agost del 2010, a les 15:59

    D'aixó s'en diu follia???
    bojeria enamorada???
    delit apassionat?
    s'ha de viure:
    has d'estar:
    per saber el bon regust que deixa aquesta fal-lera
    que espurneja a la punta del dit.....
    ay!!!! passió !!!! si no hi fossis......
    no podriem viure...

    ResponElimina
  7. Pau Vallejo23 d’agost del 2010, a les 14:22

    Senzillament preciós Lurdes! Déu ni do! Amb quant poques paraules, i el munt de sentiment que hi ha... Aquest amb el teu permís me'l guardo.
    Sé que sóc repetitiu en el meu agraïment, per em sembla que aquest especialment s'ho mereix. Gràcies!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 20:46

    diria que no res, Pep... no existiríem.

    ResponElimina
  9. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 20:57

    moltes gràcies, Joan!

    ResponElimina
  10. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 20:58

    moltes gràcies, Anna!

    ResponElimina
  11. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 21:06

    moltes gràcies, Jordi! : aq és d'aquells que surten en una tirada i després cada cop que te'ls mires hi canvies alguna cosa... en fi.

    ResponElimina
  12. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 21:08

    i tant, Mercè! és la sal de la vida. (el problema comença a venir quan se t'enduu del tot del tot i ja no veus ni nord ni res... però mira...)

    ResponElimina
  13. LURDES ESTRUCH23 d’agost del 2010, a les 21:10

    moltes gràcies a tu, Pau, per la teva atenció i els teus comentaris (sempre bons!). una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  14. Unknown26 d’agost del 2010, a les 10:37

    Gràcies, Lurdes!
    Cap dels teus poemes em deixa indiferent...Tenim tendència a apuntar cap al plaer i la felicitat. I això és, tal com dius, l'infinit a la punta dels dits.
    Petonets!!

    ResponElimina
  15. LURDES ESTRUCH26 d’agost del 2010, a les 11:38

    Teresa, sí, instantàniament el súmmum.
    petonets.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)