Ben cert que és una la meva estrella,
la nit de vetlla,
Ben cert que és que per-ve-nim 2,
els ossos i jo,
És ben cert que voldria el poder
d’enfilar l’horitzó,
ja, i ja està,
i dir que faig via,
I és ben cert que és prou cert
que començo a tenir reservat
l'escandall, una a una,
o
la crítica, de les pedres.
o
la crítica, de les pedres.
En llegir-lo sento incertesa i malenconia...però te un regust aromàtic i dolç.
ResponEliminaNoia, enfilar l'horitzó no sempre és possible quan un vol. Com diuen els de Chambao, "poquito a poco".
ResponEliminaLa foto s'ho val, el poema també i la música encara més. Entre les dificultats s'amaga l'oportunitat, i tant que sí!
ResponEliminamoltes gràcies, Pep! : és exactament això el que hi anava a expressar, vull dir el sentiment de fons.
ResponEliminamoltes gràcies pel teu comentari, Cuinar (i per aq savi consell!)
ResponEliminaIgualment, Jo Mateix: moltes gràcies per l'encoratjament...
ResponEliminaHahahahaha. Cuinar entre amics sóc jo, Lurdes.
ResponEliminaÉs el bloc d'una amiga meva. Un bloc de cuina. Jo tinc la contrasenya perquè sóc jo qui li penja les fotos. Segurament hi vaig entrar i alguna cosa ha fallat. Per això he surtit com a cuinar. Que bo.
Así es. Hay que hacer inventario y analizar, con espíritu crítico. Besos,
ResponEliminaV.
Es ben cert que voldria enfilar l'horitzó...
ResponEliminaPreciós i endormiscat, dissabte.
Queden els últims cridaners en la nit sense història
sota para.sols oberts com poncelles rera taules rodones
curulles de drings,
Es l'estiu que crema.
Ben cert que ès una la teva estrella...
com un glop de gel.
Continua en las teves golfes que m'enantan
els teus versos.
qui pogués!!!!!!