nova entrega
en un dia d’estiu xafogós
que amenaça tempesta.
que amenaça tempesta.
I ara em burxa la caldera
que no pita perquè és vella
o bé la taula
i un armari
—que no’n tengui-‘ncara’m falta-com la pasta...—
I embalar llibrots i estampes
o la meravella
ordinàntica que escaigui,
També roba
(i més roba...)
o les sabates
i pantofles
i pantofles
Casseroles
i les olles,
Plateria
—si en queda... de la trencadissa postrera—
O gots de vidre:
les copes altes de Praga, com ara,
O compungida porcela-noça fina:
les tassetes de cafè.
I just a peu de carrer,
una romàntica furgona que ho remogui
—o traslladi—
tot.
El món,
concèntricament més enllà d’això,
roda que roda,
rodola tot sol,
...‘m ve l’efecte.
Per cert:
—¿No he dit encara
que hi ha una tauleta de nit
escampada peça per peça
al damunt del gris enrajolat
de la meva cambra,
I que no tinc ni prístina idea
de com fe’ho
perquè agafi cara i ulls,
és a dir per muntar-la
o,
gràcilment,
elevar-la?
Al Llibre de la Selva, Kaa, la serp, hi ha un moment en que li diu a Mowgli:
ResponElimina"Sempre és dur canviar de pell."
Cada canvi és una mort i un renaixement.
El poema està molt ben construït amb tirallongues plenes de ritme i musicalitat en els mots enllaçats. La mateixa pulcritud del recurs és la causa de la disposició a reeixir, fent rima, en aquesta construcció que parla d’un endreçament que donà molta feina.
ResponEliminaPoema dedicat a la mudança, veig. M´ha agradat molt la paraula "porcela-noça fina". Ànims, i a muntar la tauleta de nit, encara que no en tinguis p... idea de com fer-ho. :-)
ResponEliminaDiria que la mundança és el correlat per parlar de coses més pregones, Judit. O potser jo ho interpreto així, amarada d'una inefable i indefugible transcendència. Ai, té raó en Joan. Una nova pell (o la vella) però renovada.
ResponEliminaEndavant!
Ja t'hi veig, també, amb la ballaruca.
no dic rès fins dissabte... es molt tard...
ResponEliminaoda, vers, rima, maravella, magnìfic. preciós, únic, bonic... etc. etc.
conclussió:
IKEA??????
T'imagino contemplant... l'escampall de peces, els trossos, les miques...
ResponEliminaHi ha una opció, que és esperar... que la tauleta tingui moltes ganes de ser tauleta... com l'home del conte:
http://books.google.es/books?id=IdkcNR1OjsEC&pg=PA214&lpg=PA214&dq=nicolas+buenaventura+vidal+la+creaci%C3%B3n+del+hombre+dios&source=bl&ots=h9t5-mhKZQ&sig=qZe2Rk11vbq7xg3XO32fstnrADI&hl=es&ei=DvZYTKG2GcuG4AaKuenKDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CBwQ6AEwAQ
Un enllaç més senzill L'home del conte
ResponEliminaHola, Lurdes!
ResponEliminaA la meva vida he tingut molts canvis, i crec que intueixo el que vols dir. La mudança va més enllà de les coses, però elles són potser la part visible i concreta del que significa. M'ha agradat també el que diu el Joan sobre el canvi de pell... però va bé renovar-se...sempre descobreixes una part de tu mateixa que no coneixies, t'obre noves perspectives i et fas una mica més gran.
Petonets i bon futur per la tauleta!!
Moltes gràcies, Joan, per la cita i el consell. (i per tota la saviesa que tens i emanes, abraçada.)
ResponEliminamoltes gràcies, Jordi! (i tanta, de feina! : sort de la poesia...)
ResponEliminaJudit: la tauleta me la van muntar, però ara m'estic barallant tota sola amb 4 prestatgeries... : tot és començar!
ResponEliminaun petonet.
moltes gràcies, Anna.
ResponElimina(sí, suposo que ja el diré un dia o altre allà a la poesia viva; mira que ja arribo a tenir cosa acumulada, e?
Mercè!
ResponEliminasí, iquea forever... (hi he de tornar a anar, buf. sort dels francfurets...)
Pep:
ResponEliminaés que jo sóc bastant poca-traça (fins que no m'hi poso i hi trobo el QUÊ i personalitzo), i la cosa tècnica em costa. suposo que m'ha passat sempre.
el conte que adjuntes, meravellós!:
tenia ganes de dir-t'ho. em dónes permís per penjar-lo al fb, i que entre tots els amics el comentem?
moltes gràcies, Teresa, pels teus consells i tb per la teva saviesa! (de veritat que és de debò estimulant, reconfortant, tenir-te com amiga, un petonet molt fort!)
ResponElimina