a l'(a)Mèlia

Imatge: Sant Jaume Sesoliveres (Anoia)

Que bonica que arribaves,

mare,

i que serena,

quan tornaves de la vinya

—qui esporgava qui aclaria,

dolça primavera, mira...—

i vorejaves el carrer:

Una aura lila acudia

(sol·lícita, se’m feia)

a encerclar-te,

duies flors en un braçat:

"flairosa ginesta

folguera boscana

poncelles silvestres

de roses i janes

romaní blau clar"

... Que fugien tot plegat,

submises,

a un costat

quan tu t’ajupies,

a mitges,

propícia a entomar-me,

I jo que corria,

amb frisada fal·lera,

a endinsar-me en la Goja

de prats i boscúries,

himnes i nadales,

rondalles i nues

faules

Que habitava en tu.

KSA

L’òpera s’alça

i el cos te’m reclama,

Casa,

reblerta de pols

i antiquada.

Prò vindré a tota metxa

i veuràs la rabeja sencera

que et cal

—profilàctica, fos dit...—

o que clames,

i llavors de verbena,

sentida espronceda,

Germana,

I la bella claror

que et penetra a plaer

ja a la cambra del mig

et durà un manyac

al capvespre,

canicular,

o un pessic a l’albada.

I quina sort que estem enteses,

Llar amiga,

industriada i decadent,

urba-novita.

La bruixa guerrillera

que nia al seu aire

a l’entrada,

xarlestoniana,

et destil·la una rialla

salpebrada,

àcrata i nua

dins de la medul·la.