dilluns, 22 de març del 2010

a l'(a)Mèlia


Imatge: Sant Jaume Sesoliveres (Anoia)

Que bonica que arribaves,

mare,
i que serena,
quan tornaves de la vinya
—qui esporgava qui aclaria,
dolça primavera, mira...—
i vorejaves el carrer:

Una aura lila acudia
(sol·lícita, se’m feia)
a encerclar-te,
duies flors en un braçat:

"flairosa ginesta
folguera boscana
poncelles silvestres
de roses i janes
romaní blau clar"

... Que fugien tot plegat,
submises,
a un costat
quan tu t’ajupies,
a mitges,
propícia a entomar-me,

I jo que corria,
amb frisada fal·lera,
a endinsar-me en la Goja
de prats i boscúries,


himnes i nadales,
rondalles i nues
faules

Que habitava en tu.



dilluns, 8 de març del 2010

KSA


L’òpera s’alça

i el cos te’m reclama,
Casa,
reblerta de pols
i antiquada.

Prò vindré a tota metxa
i veuràs la rabeja sencera
que et cal
—profilàctica, fos dit...—
o que clames,
i llavors de verbena,

sentida espronceda,
Germana,

I la bella claror
que et penetra a plaer
ja a la cambra del mig
et durà un manyac
al capvespre,
canicular,

o un pessic a l’albada.

I quina sort que estem enteses,
Llar amiga,
industriada i decadent,
urba-novita.

La bruixa guerrillera
que nia al seu aire
a l’entrada,
xarlestoniana,
et destil·la una rialla
salpebrada,

àcrata i nua

dins de la medul·la.