cinematògraf

Fora, va... tu...
Passa d’una vegada pantalla:

ni se t’acudi un altre rebobinatge!

Si cal, a la pira i tot, més ardenta,

el cinematògraf.

Que ja no puc.

Que la culpa es torna verda de tan negra

si més la remenes,

o d'un burell fosc.

Oh Drac!

M’agradaria, voldria saber

Perquè no et tires d’una putíssima vegada

a la teva pròpia piscina

—que bona i rumbosa falta et fa, a fe:

si més no per esmerçar-te en pràctica natatòria…—,

I pares de fer pseudocapbussades

tafaneres i morboses, barroeres, estressades

que únicament n’esbalteixen sobremanera 
l’aigua,
la confonen

i enquimeren.

a l’estany de l’altre,

Oh DRAC!

—Mira com crida el gavià!

Quina pena de problema haver d’esperar

a superar maldecap amorós a que n’arribi

un altre L

No.

Si no la sabies llarga sinó gegantina, tu.

I no te'n culpo de res, a fe.

O quasi... Gairebé.

Vaig ser jo qui m’hi vaig aferrar al teu escalf

com a un ferro roent. I si no hi ha hagut happy end

ha estat perquè era debat entre 2 impossibles

enfrontats. —Mira com crida el gavià!

I per què, si tot i que els moments més
crucials, estentoris, llampants, d’aquests

4 anys i escaig han estat negatius, ara

em ve al cap la teva aurèola de meravella,

saviesa que em duia la fe en mi mateixa

la pau... Puta misèria.
Sé que no puc estar amb tu,

I que millor el dia que vas decidir no estar

amb mi en cap sentit, ni un. Però ara

l’ànima m'esbatega desolada en un crit

angoixant i latent per la simple raó

que ara sé que ara estàs,

de nou, igual,

4 anys, enllà... i escaig,

amb una altra.