dissabte, 14 de gener del 2017

Al meu amic Manel Mora




Sociolingüística 2000-2001
El pati de Lletres
Examen gener
Capvespre, i un plàcid
Sarcàstic ocell,
Manel, que ens deia,
a cau d’orella,
el que havia caigut
cauria, manual personal,
els temes que estàvem a punt
d’escometre. Recordo com si fos
ara trobant-te, a tu, i a l’Anna,
entre aules, i fent-la petar.
Després vas haver de marxar. I
fins a encetar l’etapa virtual,
la xarxa, de vida social,
aquesta, i en plena contesa
d’efervescència poètica, que
no ens vam tornar
a trobar. L’atzar en la viva poesia, l’atzar
en la xarxa
twitteriana: Recordo
com si fos ara un cop, discurs de nadal,
cap d’any, piulant a l’ensems, tots dos,
si tu, si jo, rajant del discurs
reial, presidencial.
L’etapa cupaire: trobant-nos en actes d’inici
campanya, o final; aquella assemblea, Cotxeres,
Municipalitats. L’atzar que hi fossis, un premi real, l’esclat. 
El teu somriure, un punt
càustic, i savi i atàvic, serè; proper, i
tendre, molt tendre. La teva
passió, argumentada i crítica.
Il·lusionada.
Sé que aquestes coses passen,
Sé que la vida ja ho té, això,
La doble cara: l’eternitat,
Però el buit que tu deixes en l’aparença és enorme:
Tan gran, profund, com la petja que inscrivies, al teu dia a dia,
en la nostra existència.
Adéu, Manel;
antic
i nou
amic, adéu
I fins a sempre.