El matalàs. (melangiosa qüestió-estirabot que escau, i força, a les hores d'anar a fer un cafè. crec.)

Dita popular: ‟ Andròmines i familia serven tan sols el color que els fóra idoni mantingudes a distància.‟  

No heu sentit mai

la sobtada avinesa

i viscosa pruïja

de veure-us canviats,

sens mínim impàs,

per un matalàs?

Io sí.

hepàticament

Si despenc
la preuada energia

que el cos requereix

—hepàticament—

Su..ací...,

xisclaré i gruaré

eixiré foc

(i que bé... redéu-se’t!)

Prô em petŗan

 i tan fort

les elàstiques
cordes

als dits...

xerricaré, 'stà clar,
me'n doldré. O sigui que res:

a callar

és a dir benraonar

—agradosament—

i em faré, potser,

d'entrada no en sé,

amb el llorer

o amb l’heura romanticobucòlica

de la victòria.

Un TOT del tot maniqueu: l’embranzida vital O el no-res

(sèrie montpelleriana, 4)

La meva ment

es relaxa en l’estresssssss....... ☼ ♫ ♪ ♪ ...

prô el meu cos no la segueix.

Respiraré al complet:

un, dos, treeeeesss...

La meva panxa,

encisada,

s’infla i estira

com una manxa

La meva tràкуa m’insta,

rebel:

“Digue-li que calli,

encantada,

que se t’acabarà el Teeeeemps!!!”

(tren direcció Montpeller, 13/08/2011)