Una gota, despullada de tots els reflexos que la vesteixen, no és més que una gota d'aigua. Nosaltres, despullats de totes les idees que anem arreplegant, no seriem més que l'ésser. Qui sóc jo?
moltes gràcies, Joan, per aquest comentari tan savi... el que passa és que un de vegades s'acaba acostumant encara que sigui per inèrcia a l'embolcall. i quan pel que sigui mutes, ho notes.
Hola, Lurdes! Què en podem dir, d'una gota!! Ara m'has recordat aquella cançoneta de l'Apeles Mestres,
"Les gotes d'aigua"
Tot saltant, saltant, tot dringant, dringant, van les gotes d'aigua salmodiant un cant. De l'estalactita lentes van caient i en l'estalagmita moren dolçament.
Molt despai, despai, sens parar-se mai, van cantant les gotes un dolcíssim lai Lai tot ell misteri que de dia, i nit amb veus de salteni canta l'infinit
Al brollar del mur de l'avenc obscur vibren com campanes del cristall més pur, campanes sonores que amb dring mesurat van cantant les hores de l'Eternitat.
Jo l'havia cantat a la coral i és molt bufona.
Et passo aquest link perquè em sembla força interessant:
És la que ha de vessar el got? Mai m'havia mirat una gota així... o no només parles d'una gota?
ResponEliminaUna gota, despullada de tots els reflexos que la vesteixen, no és més que una gota d'aigua.
ResponEliminaNosaltres, despullats de totes les idees que anem arreplegant, no seriem més que l'ésser.
Qui sóc jo?
Bonica metàfora. Però recorda, moltes gotes fan el mar.
ResponEliminaPep, sí, segons com es miri, ha vessat del got.
ResponEliminai sí, hi ha una identificació poètica amb la tal gota nua plorosa i sola que cau.
moltes gràcies, Joan, per aquest comentari tan savi... el que passa és que un de vegades s'acaba acostumant encara que sigui per inèrcia a l'embolcall. i quan pel que sigui mutes, ho notes.
ResponEliminagràcies, Anna! : la humanitat en solfa.
ResponEliminaHola, Lurdes!
ResponEliminaQuè en podem dir, d'una gota!!
Ara m'has recordat aquella cançoneta de l'Apeles Mestres,
"Les gotes d'aigua"
Tot saltant, saltant,
tot dringant, dringant,
van les gotes d'aigua
salmodiant un cant.
De l'estalactita
lentes van caient
i en l'estalagmita
moren dolçament.
Molt despai, despai,
sens parar-se mai,
van cantant les gotes
un dolcíssim lai
Lai tot ell misteri
que de dia, i nit
amb veus de salteni
canta l'infinit
Al brollar del mur
de l'avenc obscur
vibren com campanes
del cristall més pur,
campanes sonores
que amb dring mesurat
van cantant les hores
de l'Eternitat.
Jo l'havia cantat a la coral i és molt bufona.
Et passo aquest link perquè em sembla força interessant:
http://ddd.uab.cat/pub/catgra/catgra_a1923m1n22.pdf
Una gota... tan soleta, fràgil i alhora tan poderosa.
Petons!!
Teresa, m'han espurnejat els ulls en llegir aq Apel·les tan tendre que adjuntes, i pel teu comentari!
ResponEliminapetonets i moltes gràcies, preciosa.