dimarts, 27 d’octubre del 2009

"poema a bes-a-lu"


Un alçar-se amb mig malson.

I el pont.
El camí que porta el riu,
el gran pedrot [per a fotos]
les escales,
les canyes i rates pinyades.

Proles senceres,
bebe a l’esquena, motxilla,
gent que hi passeja i es filma
i 2 més que hi pesquen sota,
circumspectes.

Noves pedres que hi cauen
com les d’en’Nau, dos anys enllà,
i en trenquen concèntricament
no pas el blau
sinó un tall de gris
argentat i brillant.

A l’entorn,
un tou de caps fent rotllana
i atents,
vulgues-no vulgues i a gratcient,
a la clarícia turística pertinent.
I al lluny,
un gran castell patriòtic que et va atraient,
majestàticament inaccessible la bandera...

Bes-a-lu:
lloc antic i nou moment
amanit d’esglésies,
sinuoses pujades i calls,
ermites i cases velles
i tot aquell terra de pedra.
És el romànic-semític
en una mena de dansa estàtica
i meditada;
de botiga amb xarmé —també—:
de roba vestit-camisola,
ceràmica vària de postal,
melmelada de gerd, matafaluga
i pintura i joia del bell vitrall.

El cel, mica a mica,
es va omplint de núvols color roca.
Un saxo pica un ull, greu i savi, al sol
sonant dalt del pont,
i culmina un matí com ahir
solpebrat i rar,
temps aturat i fal·laç,
requadre d’auca,
agullada,

que tanca de sobte una nit tan dolça.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

"poema a l'ego sum"

imatge: J.W. Waterhouse, "Eco i Narcís", 1905

I
Quin mal hi ha a ficar el cap en el llac...?

o bé en un riu, tant se val,
i virtual, es clar:

L’hi “fiquem” purament per mirar-nos en ell.

I aleshores un hom hi entreveu meravella:
hi tragina i potineja,
hi va engalzant les anelles
i hi percaça una substància
que s’hi creix i hi deixa traça.

I al final no és ella,
o ell,
sense la imatge del llac,
o riu,
que ja no s’assembla, ni mica,
a l’altra clàssica i fada imatge
narcisista.

Igual com si fos un gat
que volia ser més gran,
i abellia infants i àvies
vora el foc i en llits de baranes
els filava les manyagues,
però a l'ensems miolava al ras
al damunt de la teulada,
lluna roja i estelada,
i urpejant-se amb altres gats.

II
Et diran ego-ista, ego-centra, ego-latra,
si canvies,
en nits escollides, repetides,
de disbauxa,
el son grat que repara neurones
(les forneix i les instal·la, nova-saba, les renova)
per crítiques literades o noves fictícies,
poetades,
«que no treuen cap a res...
—reblaran— com si diguéssim de pes»,
i que et minven d’altres tasques
ben sabudes, valorades,
positives i eficaces,
necessàries.

I diràs que sí,
que no has sabut retirar-te en res
a una benèfica mater-famíliae,
si bé saps també de noiet
que encara emmiralla plaers
quan li inventes una faula
en nits insomnes o a la taula,

i que sí que sents, també, i atens,
que girar jorn no és sobrer
si la nit beslluma opaca
o falsa.

I prendràs, de l’antiga arca de núvia,
el fruit de vint anys diürns i de nit fecunda,

i cuitaràs d’endur-te per ensenya,
del reflex lliurat per Narcís i les nimfes
al bell riu,
o al llac pur,
un mapa esbiaixat, però al complet,

de tu.




















dilluns, 19 d’octubre del 2009

"poema tardorenc"

imatge: Fageda d'en Jordà

[o d'aniversari 3]
A en Joan Grau

«—Són plàtans!

—No, són més alts,
I estilitzen el tronc,
l’escorça i les branques,
i ve un lloro groc que s’hi arrapa i branda
i les fulles pampalluguen,
coquetes, gràcils i pures,
i cauen, si volen o es pot,
en una dansa sincopada
que renova dia a dia
el vell retop.»

No en tinc ni idea
de flora-i-fauna
barcelonina
(ni banyolenca ni gironina
ni d’enlloc més, diguem-ne),

i no com tu,
que hi entens vora un munt
de plantes, cuques,
matafalugues i arbres,
i saps com ballen,
per on batallen,
i amb qui es disbauxen:
Te les hi ets,
[i si no que ho confirmi en Pep!]
igual que amb tot.

Tardor és la millor estació
perquè concentra llavor,
fruit i saó,
és el punt d’explosió
de l’enguany sencer,
i alhora mirant-la enfora,
només pel gust i el color
ja enamora
—la tardor, vull dir...
i tu, que hi vas néixer
i que bé t’hi bresses i hi creixes,
em sembla.

La tardor és teva.
(Com vaig badar de no dir-ho dimecres
en plàcida mostra dels teus projectes,
plens de revolta plens de lirisme
plens de justícia plens de grafisme,
allà a l’espai de poesia viva!)

A mi, que em corprèn la tardor
(si bé no és meva),
sí que m’enfila el neguit
—sovint sortós i envigorit—
d’una feina, de 2, de 3;
qui m’estimula
ple d’energia és
el dia a dia,
que no m’estressa
(tal com te’n queixes)
però que si bades
sí que m’estanca
i si em sobrepassa
va i m’engoleix.

T’ho dic
1. atès que no sé què m’uneix,
visceralment, a tu,
i sí que me’n separa la mera forma
i que em fas venir delit i pau;
2. atès que em vull disculpar pel cop de cap
que et vaig pegar sense voler
fruit d’un rampell o d’un deler
dissabte vespre,
i 3. atès que et voldria enviar
—d’una vegada, un cop més i per sempre—
molta espitosa
molta rogenca
molta amorosa

felicitat.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

"poema amb banyes"


Era ahir nit

que tu anaves lliscant
rambla avall amb la bici,
a l’efecte de fer-te amb el pa
per als quatre entrepans de demà,
i que et va ben girar
i impactar una escena-miratge:

«Bella, alta, bruna, discreta,
afaiçonada bussejadora,
en dolç, ple, afable,
suspecte comiat
amb un tal alt, petri
robust, ferm, fornit
i un pèl entotilat excursionista
que se’t va fer atàvicament present
i que havia agafat arran de pell, de sobte,
un agosarat, plàcid, bla,
elegant i circumfós
color bronze
fosc.»

Òbviament vas caure
[de la bici].
es besaven a discreció:
petó ‘qui, petó ‘llà,
galta sí, boca no
—encara no—,
però sí vermellor
que com cou!
(oi que cou...)
encarcarada.

«Ei, què feu i com va,
sóc aquí perquè saps
cada dia al matí
potser cal esmorzar.
—No ens presentes, amor?
No m’enfado, què va...
és la vida, ja saps...
ve el tramvia, me’n vaig,
...no sigui que em pilli enmig»,

els hauries d’haver dit.
Però no ho vas fer.
Vas optar per canviar
aquest tal quadre fatal
(i la presta i lloable
gran tasca del pa...)
per fresca caipirinya
a la platja
i per brindar,
arran de mar,

per l’amor renovat.