dijous, 27 d’agost del 2009

"poema per a dormir"


No t’espantis de la nit,
fill amic,
que et vindré a contar rondalles.
No t’amaris de sopor,
foll amor,
que et vindré a cantar un versot.

Hi havia una vegada una casa
tan alta, tan vasta, tan magna,
que diguem-ne una tempesta de vent
en va rebentar el fonament
i la va deixar desteulada.

I hi havia un cop un robí...
tan mesquí
—i eixerit: roig i ric, refulgent—,
que va deixar cec un rei
que el lluïa encastat al ceptre,
i així fou el lloc principal
(i atzarós)
del sanguinari complot
que allà a la vint-i-unena centúria
finiquità l’estirp monàrquica,
ben rància,
de la propera Gotlàndia
—que es tornà republicana-no-cal-dir.

Aleshores la lluna
(que, avorrida i cantelluda, petonejava una pruna)
va posar a lloc el sol
—l’havia deixat fulminat, d’un raig—
i li llançà llengots
i un llarg seguit d’al·leluies.

Però ara,
fi:
anirem cap a dormir.
Sortirem a comptar estrelles,
fill petit,
tan brillants i tan serenes.
Pessigollarem les penes,
foll amor,
constel·lades, fugisseres.


divendres, 21 d’agost del 2009

"poema a lisboa"


Som al Cascais lisbetà,

els nens i jo,
que és una platja punt tropical,
diria,
perquè és allò que el sol hi cau en picat
i el sents fort i potent,
i no passa res
perquè després l’ombra també:
no xafogueja...

Només cal anar trampejant
fins a sentir-los en la justa dosi,
l’exacta mesura.
I no costa,
si els busques i apames
amb calma.

La calma i la sensualitat lusitana.

L’hedra se’m rebel·la muda,
circumspecta, segura.
Ella sempre troba l’església,
el monument, l’adreça que cal
la primera,
i quan li llanço intempestives
em planta un mur compacte i calla:
“no em trobo bé, ni sopo: adéu”

(“ei, però si corro, potser el curs que ve
tingui temps també d’anar a dinar a casa teva...”).

I el seu germà se’m rebel·la gall,
fatxenda,
pinxo de nova naixença:
“i què, e?, e?,
si avui no em vull llevar,
ni tampoc ajudar a fer el sopar.
No em miris...”

(“però puc aparcar la bici al davant de ca teva
—mira que no veure que n’hi ha un..., mama!—
i així jo també vinc a dinar.”)

Com el sol i l’ombra clars:
ni cap mena de retop
ni cap tap.
En picat.

És allò que deu caldre posar-hi calma
i anar-hi a trampejar.
Sensualment, i ep, però:
sense la més mínima esquitllenta
amb qualcuna confusió xafogosa.

Com el clima lusità.

divendres, 7 d’agost del 2009

"rimes estiuenques"


—Aigua de plata,

sobre la sorra
neta i torrada
del bogatell!:

Corro amb la bici
(i un gran desfici
per abastar-te...)
solcant la rambla
que t’acompanya
i allà que hi visc;

Toco la platja.
Una gavina
llisca eleganta
dalt d’una grisa
bé que elevada
ratllada casa
d’assegurances;

Fa un punt de vent
(l’única pega)
i és massa tard
(no estic morena...)
però aquí hi ha canya:

M’he tret la roba,
ja estic ben molla:
Mira’m com grimpo
damunt les ones
o com m’afono
dins del teu cos!
Ets un delit:
Com m’hi estaria
tota la vida,
a cops eixorca
i de poc sentit...

I guaita els altres:

Un home es banya
—tu el negues, blana...—,
i amb crits i rauxa
dos nens perforen
la rosta sorra
per fer-hi un pou.

I allà aquells quatre
que pleguen ales
(mira que és tard!):
lleven ulleres,
desen ombrel·les
i cap a jaç.
És una parella
que es fan servei:
Ella li espolsa
la indòcil sorra
empegada i fosa
a la tesa pell,
I ell cuita amb fressa
a aplegar les nenes-
adolescents
—15 anys i 13—,
que es tiren trastos
amb dos gavatxos
rossencs i bastos
(però oi que guapos
i tan potents...).

I veig la lluna
(ja he dit que és tard),
així que surto
amb no poca murga
del teu blau si,

Sense eixugar-me
—que bé que estic!—
torno a l’arena
neta i torrada,
em vesteixo a mitges
i enfilo ivarsa
damunt la bici
—ben cap a casa—
l’alegre rambla
del bogatell.

dimecres, 5 d’agost del 2009

"poema d'aniversari 2"

imatge: LOR.T, "Les Noces de Juin" (detall), 2006.


A en Josep i la Mèlia en els seus 50 anys


Anem tard, com sempre,

enfilant carrer Almogàvers,
I de tant en tant em surt el neguit
d'ahir nit no haver fet cap poema
que us digués “per molts anys,
per haver-vos aguantat 50 anys...”.

Ja sé que això no és manera:
que hauria de ser una cosa rimada
molt més pulcra, convencional i triada
(tot i que sí que és sincera, i abrandada...):

De petites ens cuidàveu molt bé:
d’una manera austera si bé dedicada;
amb amor d’aquell que no enfarfega gens
però que també es nota:

Ho fèieu com sabíeu i podíeu,
i ha donat la millor manera
(perquè no us canviaríem per cap altre parell-pare/mare).

I després els néts:
Sempre hi sou per tenir-los i estimar-los,
i de vegades penses “... que molt més bé afinarien ells!”.


En fi.
Ara com ara no sé què més dir
llevat de desitjar-vos

 que tot us vagi d’allò més bé en l’avenir.

(març 2009)

dimarts, 4 d’agost del 2009

"poema a l'amor virtual"



[No puc oferir-te un poema d’amor
o acabaré del tot engolida en tu.]


 
Hauria d’haver estat més breu,
i concisa,
com sempre que dic alguna cosa.
Després passa que fiques la pota
potser fins a l’engonal.


Si no sé res de tu:
Ni com ets ni per on balles.


Diria que tens el nas
llarg llarg,
Que ets més aviat alt, lleig
i que no tens fills
ni ara com ara parella


ja que t’has penjat de mi
—i no em coneixes
però m’encertes d’un cop d’ull—
i ets lliure de nits.


Diria que en tens 57 o així,
perquè t’esveres amb la cosa
politicosocial,
o si és que escau,
però sempre calles quan toca.


Diria que m’agradaria molt
veure’t de veritat.


(Pasqua 2009)

"poema amorós"


On ets que no em busques,


on ets que no véns
per veure'm?


No et faré res,
no diré res,
només miraré en silenci
els teus ulls
i la teva boca

per si t'hi trobo.

(2002)

"poema academicocurricular"



Guardeu-me en una capsa
que tot ho trenco,
Guardeu-me en una caixa
ben endins,
ben al fons,
I poseu-hi un candau,
tot ben clos,
i adormit,

No fos cas que encara em quedés
alguna altra sensibilitat
acadèmica per ferir.

(2006)

"poema delitós"


...o, X déu!:

Que t'enxampi
un punt borratxa,
aquell punt loquaç,
lúcid, exacte,
veritable,
i et diré pel carrer
que t'estimo!

-I tu, que també m'estimes
-i t'intimides en veure'm

de ganes de fer-me l'amor...?

"poema nostàlgic"



a la Ramis
[el periquito blau més eixerit que hi ha hagut mai.]

Eres la meva meravella,
la nostra, de tots,
i vas escapar-te volant,
fogosa,
només en veure un pany de llum
i d'aire pur
que entrava per la cuina.

Tu et devies perdre
en la meravella del pany de llum
pur, d'atzur,
difusa i lliure,
i nosaltres, enzes,
no vam pujar a buscar-te a temps
i empresonar-te,

i ara t'enyorarem sempre.

(2005)


dilluns, 3 d’agost del 2009

"poema viatger"



[confegit de pura necessitat
en l'avantsala d'una nit insomne]

A vegades no saps què és millor,
Si enfrontar-te amb el món sense treva perquè cal
O desar la nau, plegar la vela.

És com aquell qui s’alça el jaç sòlidament i ferma:
fins a la mort (ell d’allà que no es mou),
i tot d’una el fascina un poema
que albira, per exemple,
a dalt d’una catifa voladora,
i ell que s’hi encanta i s’enfila
i s’hi envola per sempre.

I/O, també, com aquell mariner
que solca, amunt i avall, la mar,
tan legal, tan com cal, ‘nar-hi ‘nant,
i tot de cop (o bé també de mica en mica)
descobreix que el que de debò volia
de tota la vida
era fer el pirata.

Però és igual.
El que pot arribar a esdevenir macabre no és

Ni
haver-te limitat al dedins del jaç,
Ni
haver-te arriscat, amb ets i uts, a piratejar,

si és que ha estat, tot plegat, dit-i-fet.

El pitjor de tot és quedar cama aquí-cama allà,
que si terra que si mar...


El que sí que deixa sense aire és
no parar d’ajornar el viatge.

"poema onomàstic 2"



A l'Anna M. Villalonga


Anna Maria:

la meva germana es diu com tu
(de petita li deia “a’pia”).
Ma germana és assenyada,
sempre sap què cal dir i fer
—òbviament no pas com jo,
ben segur molt més com tu.

Sap com anar fent per teixir pulcrament
tota la tela sense ofendre ningú.
—Segurament sí com tu.
(Jo no: jo sempre perdo passades
i fico l'agulla allà on no he de ficar-la.)

Però bé:
Així t’imagino jo,
molt a l’engròs i sense saber-te a fons,
per bé que sóc conscient que ara em diràs:
“nena: però tu de què vas,
si jo de seny gairebé res,
si em compto entre les noies més
bel·licoses i arrauxades que hi ha...”
I ostentaràs l’estel vermell
sobre fons groc de filiació
marxista —era així?—
(el que només per omissió, val a dir,
figura a hores d’ara en l’estelada
del darrer post d’en Joan, crec...).

Dolça, riallera, assenyada Anna,
Ens recordes desentrellant
tots aquells episodis del “Curial”
(o, per així dir: Titus Livi, Fontanella, Manescal...),
en una alterosa badia també a hores d’ara llunyana,
o en una bella i profitosa praderia mitològica (rogeriana),
ben passat el 2004?
I també aquells capvespres tardorals del 2001
—te’n recordes?— en què discutíem,
en una fogosa, calorosa i atípica vila,
d’elevada sociolingüística catalana...

Però prou de memòries
(que n’hi ha de joioses i tristes, i amb teranyines),
farem punt i acabat que és tard.
Pel sant,
Per la universitat,
Per la família
—la humana i la felina, és clar—,
Per l’artitzada i missatjada poesia
(i, doncs, que no quedi: per la filologia)



Et desitjo moltes felicitats.

21-07-2009 

"poema onomàstic"


El teu nom, Joan, té un hiat


(li ho deia fa poc a l’Arnau,
que hi lluitava avaluant el “final”) :
“un hiat com un afrau
al peu d’un penya-segat
on s’aixopluga la bruixa...”


Una bruixa esprimatxada,
ben pigada,
diminuta i de nas llarg.
Duu els cabells tallats arran
i tot de penjolls de vidre
i l’enfila, al llit del riu,
a fer un beuratge potent
d’amor i delit roent
per al solstici d’estiu.
Busca olis, 1000 essències,
aigua fresca de les liles,
i li cal molta paciència
perquè ja es va fent de dia
i res...: que no acabarà.

Bé. La idea és filtrar-hi humans,
sobretot si són “Joans”,
fan el sant amb molt xampany
i els dediquen la vigília 
volent-ne plasmar la vida
en figuretes de vidre.

Però, buf..., diria que ja està
(les 10PieMa, tocatardà!):


“Joan:
em dic Lula,
i sóc la bruixa que t'endilga,
mixturat amb molta felicitat,


el filtre.”


24-6-2009




"poema d'aniversari"

A l’Albert Ortiz


Ja fa anys i panys que et conec.

Molts: 8 o 9, 9 o 10, més.
I,
com que ets de natura discreta,
no te'm feies present sempre.
Però et tenia just calia:
per arreglar-me l’andròmina
que em feia d’ordinador
(o, ara, cert envitricoll
de recargolades nòmines...).
I aleshores deies coses:
“una vegada era un bar, a gràcia”,
o, també, “m’agrada
la música àcrata que poses”.

En fi, t’he anat descobrint
a poc a poc, i de cop:
"Quin passat més bel·licós,
estimat “estrelnikov”...!!!"
per’quí: al mur i amb amics,

O sigui que en faré ús
i, un tal dia com avui,
2009, 19 de juny,
just poc enllà de la una
i amb una mínima pluja,
des del despatx del costat,

t’enfilaré un: “per molts anys,

i que siguin força guais...!"