No t’espantis de la nit,
fill amic,
que et vindré a contar rondalles.
No t’amaris de sopor,
foll amor,
que et vindré a cantar un versot.
Hi havia una vegada una casa
tan alta, tan vasta, tan magna,
que diguem-ne una tempesta de vent
en va rebentar el fonament
i la va deixar desteulada.
I hi havia un cop un robí...
tan mesquí
—i eixerit: roig i ric, refulgent—,
que va deixar cec un rei
que el lluïa encastat al ceptre,
i així fou el lloc principal
(i atzarós)
del sanguinari complot
que allà a la vint-i-unena centúria
finiquità l’estirp monàrquica,
ben rància,
de la propera Gotlàndia
—que es tornà republicana-no-cal-dir.
Aleshores la lluna
(que, avorrida i cantelluda, petonejava una pruna)
va posar a lloc el sol
—l’havia deixat fulminat, d’un raig—
i li llançà llengots
i un llarg seguit d’al·leluies.
Però ara,
fi:
fi:
anirem cap a dormir.
Sortirem a comptar estrelles,
fill petit,
tan brillants i tan serenes.
Pessigollarem les penes,
foll amor,
constel·lades, fugisseres.