Digueu-me bleda.
He vist
de matí matinet
una rata
peluda, mitjana,
gris fosca cloaca
assajant, pura cabriola
arran la vorera de casa,
Oi,
m’ha fulgurat
m’ha fulgurat
instantani a la panxa
un extracte de nàusea.
Fugia anguniosa, aterrida em direu,
el pèl llarg, ensutzat i de punxa,
Breu cabdell de llana nua.
És cert? Quin fàstic! És amb l'únic animal amb el qual no puc ni podré i que em fa por. Puaggggg!
ResponEliminaEl poema molt bé. Trobo fantàstic poetitzar el fàstic, com feien al Barroc.
La ciutat es buida i més que es buidarà, només hi quedarem --a més dels turistes-- les...
ResponEliminatot el que diguis d'aquest animalet...per adornat, florit, engalanat...
ResponEliminaes ecssss!!! aixó i els escarabats...es que puc fer la marató...al voltant del mòn.
El poema t'ha sortit super bonic si no fós dirigit a la ...
Entre un ratoli o un escarabat???
Sempre hi ahorà lloc per una tontería.
ecssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss
El poema enter es mou al ritme del batec d’una esgarrifança que provocar la visió d’una fastigosa rata. Heus ací, d’això en fas una emoció estètica.
ResponEliminaFan angúnia les rates.
ResponEliminaEl darrere d'on visc, com ja saps, dóna als horts; i hi havia tres o quatre gats que anaven molt bé, en set anys que fa que hi sóc no havia vist mai una rata.
Fins hi tot hi havia una gata de tots colors que ens havíem fet amics, li posava unes miques de menjar i li deia Miula, i em visitava quasi cada dia.
Però un dia, l'Alcalde els va fer caçar, i ara està ple de rates, i he hagut de posar verí.
(Penso que possiblement hi havia algun "cunyat" que havia muntat una empresa de caçar gats.)
He demanat un gat a un amic, però com que els altres veins ara també han posat verí, encara que jo no en posi, es morirà enverinat.
Genial!!!..està molt bé...a mi, en canvi m'agraden tots els animals...les rates també tenen el seu "carisma"
ResponEliminaPer cert,,,,gràcies del video MANA inclós aquí...és el meu grup preferit actualment!!!!...No el paro d'escoltar....És el meu punt ideal de romanticisme, totes les seves cançons m'arriben molt endins..El "Vivo" Arde el Cielo que prou que tinc és tot genial...Va, et dedico una escoltada de "Mándame una señal"..una de les que m'agrada més..
ResponEliminaBon dia Lurdes,
ResponEliminaNo saps la ràbia i la enveja que em fas, sana eh! Al veure quina riquesa de vocabulari sempre tens, i com de limitadet estic jo.
I ja no parlem d'imaginació, que d'un petit succés, en saps treure un bonic poema.
Però continua regalant-nos aquests presents, almenyes a mi em serveixen molt, encara que només fos com estimul o recordatori de que em queda molt per millorar.
Una abraçada! Bonica.
Hola, Lurdes!!
ResponEliminaEt felicito pel poema! A mi de les rates em fan por les conseqüències que poden portar: malalties, destrosses, mossegades... Com que visc al camp me n'he trobat unes quantes per la parcel·la i alguna ha anidat al traster que tinc a fora!!
Ara, si una de les conseqüències és el teu poema, llavors n'estic encantada!!
Per cert, amb l'animaló que no puc de cap manera és l'escarabat... la seva presència em paralitza...què hi farem!!
Petons!!
de debò que hi era, Anna, va passar tal com ho explico...
ResponEliminai moltes gràcies! (m'afalaga molt que em rerequalifiquis poèticament de barroca, buf.)
Pep, però s'hi està, de bé...!
ResponEliminamoltes gràcies, Mercè!
ResponEliminaa mi em sembla que em fan més oi les rates que els escarabats. en canvi el meu fill els té una autèntica fòbia...)
Jordi : la poesia equival a emoció estètica, no?, moltes gràcies per la puresa poètica dels teus comentaris!
ResponEliminaJoan : sí, les rates tenen molt mala fama, i a llocs també els gats abandonats... que farien la seva funció. és una pena.
ResponEliminamoltes gràcies, Josep, una abraçada! (només faltaria que tu no trobessis el QUÈ fins i tot als ratolinets...)
ResponEliminaostres, a mi tb m'agraden molt Maná... (quina és "Mandame un señal"? la buscaré...: ara aquí on sócc fer comentaris però no tinc activat el so, no es pot tenir tot!)
ResponEliminamoltes gràcies, Pau, i una abraçada ben forta!
ResponEliminamoltes gràcies, Teresa! : jo de petita tb en veia de vegades, de rates, al camp ja se sap. (i com he dit a la Mercè, qui té una veritable aprensió als escarabats és tb el meu fill petit, se't solidaritzaria...)
ResponElimina