divendres, 18 de novembre del 2016

AVI


Avui fa vint-i-tres anys
que vas morir, AVI,
I en recordar-te aquí a la terra
el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.
Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre
i traginar de per vida rosec de vençut.  
Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt
MUSSOL
Fumaves uns celtes que jo et contemplava,
admirada, enrotllar-los.
Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat
social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,
i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé
que se’t demanava.
No hi ha dia que pensi en tu que no em requi
no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,
què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop
que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.
T’agradava la meva
lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava
divendres-vespres a casa, per sistema,
i sé que a tu et feia una joia immensa.
Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,
restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre. 


dimarts, 8 de novembre del 2016

LLUNA (cançó de bressol per a adults)


Tu
Arribes 
Retuda
Com una
Que cau
A punta 
De nit

Al cau
I hi caus:
T’espera
I et cerca
I et bressa
I et besa
Com quart
De pruna
Nua
D’argent
Com arca
Encercant-te 
El cos
En forma de CE
La bella
La pulcra
La bruixa
L’eterna

DEa
LLUNA


dimecres, 2 de novembre del 2016

repugnància extrema



Repugnància extrema
Vòmit pur
És el que em suscita
El cop de jou girbat per dalt
amb sengles fletxes
Que ens diposita de nou
i el sanciona
Entre les urpes de
Mandarins oligarques
Corruptes manaies
d'un Estat dictatorial.




dimarts, 1 de novembre del 2016

Al meu cor, la tardor

Em plau la tardor;
m’encanta
madura d’estiu,
terrosa d’antic:
de dur
aquest any
passat
damunt les espatlles.
M’encisa i potser
m’enerva un xic
el repte de dur
a bon fi
aquest curs de riu 
que comença.
Et miro amb uns ulls
oberts
a pams,
ben clars,
tranquils;
amb l’ànima plena, circums-
pecta,
pautada per 
pont,
passera de calma.
Quin goig
més nou
més vell:
mistela a la pell.
Ardor
preciosa,
ocre-roja,
nimfa vellutosa,
madrona:
Al meu cor la
TARDOR