Imatge presa per una servidora un migdia de fa poc, anant cap a la feina i des del 40.
—Marededéusenyor,
senyor Trias,
passeu-me un rosari:
¾ d’hora llargs fent cabal
de si ja arriben o no,
per via barcelonina,
del barri, a l'usuari,
el 40 o el 42!
Que tenen trajecte comú
—ho sabeu?—
al lapse central de l’itinerari
i viatgen plegats
—redéu!—
en sostingut òscul, o besada,
quasi fins al stop-fi.
I el pobre vianant
—enquesteu...—,
mort de neguit en l’espera passada
“carai l’autobús, com tarda...”,
contempla ara estupefacte:
a) el segon dels poblenovins-busos
buit, i empegat al que munta ell, i
b) ningú del TMB que,
en ares d’econòmica eficiència —d’alta metropoli-empresa—
baixi a augmentar-ne freqüència d’horaris,
o, simple idea,
i llega:
acudi a desenquistar-los.
