A l'Anna M. Villalonga
Anna Maria:
la meva germana es diu com tu
(de petita li deia “a’pia”).
Ma germana és assenyada,
sempre sap què cal dir i fer
—òbviament no pas com jo,
ben segur molt més com tu.
Sap com anar fent per teixir pulcrament
tota la tela sense ofendre ningú.
—Segurament sí com tu.
(Jo no: jo sempre perdo passades
i fico l'agulla allà on no he de ficar-la.)
Però bé:
Així t’imagino jo,
molt a l’engròs i sense saber-te a fons,
per bé que sóc conscient que ara em diràs:
“nena: però tu de què vas,
si jo de seny gairebé res,
si em compto entre les noies més
bel·licoses i arrauxades que hi ha...”
I ostentaràs l’estel vermell
sobre fons groc de filiació
marxista —era així?—
(el que només per omissió, val a dir,
figura a hores d’ara en l’estelada
del darrer post d’en Joan, crec...).
Dolça, riallera, assenyada Anna,
Ens recordes desentrellant
tots aquells episodis del “Curial”
(o, per així dir: Titus Livi, Fontanella, Manescal...),
en una alterosa badia també a hores d’ara llunyana,
o en una bella i profitosa praderia mitològica (rogeriana),
ben passat el 2004?
I també aquells capvespres tardorals del 2001
—te’n recordes?— en què discutíem,
en una fogosa, calorosa i atípica vila,
d’elevada sociolingüística catalana...
Però prou de memòries
(que n’hi ha de joioses i tristes, i amb teranyines),
farem punt i acabat que és tard.
Pel sant,
Per la universitat,
Per la família
—la humana i la felina, és clar—,
Per l’artitzada i missatjada poesia
(i, doncs, que no quedi: per la filologia)
Et desitjo moltes felicitats.
21-07-2009
la meva germana es diu com tu
(de petita li deia “a’pia”).
Ma germana és assenyada,
sempre sap què cal dir i fer
—òbviament no pas com jo,
ben segur molt més com tu.
Sap com anar fent per teixir pulcrament
tota la tela sense ofendre ningú.
—Segurament sí com tu.
(Jo no: jo sempre perdo passades
i fico l'agulla allà on no he de ficar-la.)
Però bé:
Així t’imagino jo,
molt a l’engròs i sense saber-te a fons,
per bé que sóc conscient que ara em diràs:
“nena: però tu de què vas,
si jo de seny gairebé res,
si em compto entre les noies més
bel·licoses i arrauxades que hi ha...”
I ostentaràs l’estel vermell
sobre fons groc de filiació
marxista —era així?—
(el que només per omissió, val a dir,
figura a hores d’ara en l’estelada
del darrer post d’en Joan, crec...).
Dolça, riallera, assenyada Anna,
Ens recordes desentrellant
tots aquells episodis del “Curial”
(o, per així dir: Titus Livi, Fontanella, Manescal...),
en una alterosa badia també a hores d’ara llunyana,
o en una bella i profitosa praderia mitològica (rogeriana),
ben passat el 2004?
I també aquells capvespres tardorals del 2001
—te’n recordes?— en què discutíem,
en una fogosa, calorosa i atípica vila,
d’elevada sociolingüística catalana...
Però prou de memòries
(que n’hi ha de joioses i tristes, i amb teranyines),
farem punt i acabat que és tard.
Pel sant,
Per la universitat,
Per la família
—la humana i la felina, és clar—,
Per l’artitzada i missatjada poesia
(i, doncs, que no quedi: per la filologia)
Et desitjo moltes felicitats.
21-07-2009
Ei, surto aquí. Iupiiiii! Ja et vaig tot el que t'havia de dir en el moment, però repeteixo les gràcies.
ResponEliminade res i petó.
ResponEliminaOstres, que guapo. Quina foto més bonica, Lulu.
ResponEliminaI la cançó també, i m'agrada tant l'Antonio Vega, pobre. Moltes gràcies. M'he emocionat. Suposo que el contingut de la cançò parla d'ambdues i de la vida en general. Però espero que la nostra amistat sí que duri per sempre, "para mal y para bien", "para bien y para mal".
Un petó ben fort, estimada.
igualment, Anna, un petó immens.
ResponElimina