"poema a lisboa"

Som al Cascais lisbetà,

els nens i jo,

que és una platja punt tropical,

diria,

perquè és allò que el sol hi cau en picat

i el sents fort i potent,

i no passa res

perquè després l’ombra també:

no xafogueja...

Només cal anar trampejant

fins a sentir-los en la justa dosi,

l’exacta mesura.

I no costa,

si els busques i apames

amb calma.

La calma i la sensualitat lusitana.

L’hedra se’m rebel·la muda,

circumspecta, segura.

Ella sempre troba l’església,

el monument, l’adreça que cal

la primera,

i quan li llanço intempestives

em planta un mur compacte i calla:

“no em trobo bé, ni sopo: adéu”

(“ei, però si corro, potser el curs que ve

tingui temps també d’anar a dinar a casa teva...”).

I el seu germà se’m rebel·la gall,

fatxenda,

pinxo de nova naixença:

“i què, e?, e?,

si avui no em vull llevar,

ni tampoc ajudar a fer el sopar.

No em miris...”

(“però puc aparcar la bici al davant de ca teva

—mira que no veure que n’hi ha un..., mama!—

i així jo també vinc a dinar.”)

Com el sol i l’ombra clars:

ni cap mena de retop

ni cap tap.

En picat.

És allò que deu caldre posar-hi calma

i anar-hi a trampejar.

Sensualment, i ep, però:

sense la més mínima esquitllenta

amb qualcuna confusió xafogosa.

Com el clima lusità.