"poema viatger"

[confegit de pura necessitat

en l'avantsala d'una nit insomne]

A vegades no saps què és millor,
Si enfrontar-te amb el món sense treva perquè cal
O desar la nau, plegar la vela.

És com aquell qui s’alça el jaç sòlidament i ferma:
fins a la mort (ell d’allà que no es mou),
i tot d’una el fascina un poema
que albira, per exemple,
a dalt d’una catifa voladora,
i ell que s’hi encanta i s’enfila
i s’hi envola per sempre.

I/O, també, com aquell mariner
que solca, amunt i avall, la mar,
tan legal, tan com cal, ‘nar-hi ‘nant,
i tot de cop (o bé també de mica en mica)
descobreix que el que de debò volia
de tota la vida
era fer el pirata.

Però és igual.
El que pot arribar a esdevenir macabre no és
Ni
haver-te limitat al dedins del jaç,
Ni
haver-te arriscat, amb ets i uts, a piratejar,

si és que ha estat, tot plegat, dit-i-fet.

El pitjor de tot és quedar cama aquí-cama allà,
que si terra que si mar...

El que sí que deixa sense aire és
no parar d’ajornar el viatge.