Imatge: "Ariadna, dona de Dionís, déu del vi", William Waterhouse (1849-1917)
Suau vi negre afruitat,
l’Empordà,
Amorosit
de veritat
salpebra-
da Estibat dintre meu.
da Estibat dintre meu.
O:
¿No era secreta fragor
entre tu i jo
la del glop d’ahir nit
que em negà bat a bat, tot s’hi val, en la mar,
la llengua a la punta, mediada i velar, la geniva,
la boca sencera, la gola,
la panxa de sota i de sobre,
la testa,
I em deixà en tan bon punt,
esmaperduda
i valenta?
i valenta?
Els beneficis immediats d'un líquid preciós... l'axispament, el to, el punt, el puntillu... esmaperduda i valenta... millor no conduir en aquest estat, millor fer altres coses més tendres. Una trilogia ben mediterrània, felicitats!!!
ResponEliminamoltes gràcies, Pep!
ResponEliminam'afalaga que em diguis que ha quedat mediterrània perquè és just el que pretenia. (òbviament, conduir no. em vaig estar la tarda sencera donant-li voltes a algun mot més cenyit que "esmaperduda" però no me'n va venir cap...)
El vi,
ResponEliminaque pot ser un amorosit i valent company
o un temerari i perillós adversari.
Aliat o enemic?
Mai et pots entregar del tot
però tampoc pots quedar-te a dintre.
La vida és equilibri.
Hehehe. Quina lloança tardorenca més adequada! M'agrada molt, com m'agrada el vi i la tardor. Realment, com diu en Pep, una trilogia absolutament mediterrània. I una mica de formatge per acompanyar?
ResponEliminao i tant, Joan!
ResponElimina...i mesura, encara en una puntual desmesura.
moltes gràcies, Anna!
ResponEliminai sí, amb formatge... o amb carn bo i menjant. o sol.
estic traient aquests poemes ara, al cep, i la trilogia del vi, perquè m'ha semblat que s'hi avenen, per la verema, i en general la tardor.
Un poema molt bonic, Lurdes!
ResponEliminaNo cal acompanyar-ho de formatge, i encara menys de carn... potser unes torrades untades amb olivada (amb pa amb tomàquet i raïm... mnnnn) o houmous, o babaganoush... hehehe, disculpeu el meu proselitisme vegà
ResponEliminamoltes gràcies, Judit! petonets.
ResponEliminaquè és "houmous"? i "baganoush"?
ResponEliminaper cert... : tu sabies una manera artesanal de fer les pizzes, oi? me'n podries dir la recepta?
Has passat per l’olfacte amb inhalacions profundes i suaus, pel tast a petits glops i pel pessigolleig a la panxa. Ara és la fase d’harmonitzar aquest efecte subtil i invisible fins sentir-se esmaperduda i valenta. El vi potser un bon company en les alegries de l’amor.
ResponEliminaHoumous = paté de cigrons. Babaganoush = paté d'albergínia. La recepta de pizza... la buscaré, fa temps que no en faig.
ResponEliminaMolt bé Lurdes! M'ha agradat tot, el poema, la foto, el vídeo, els comentaris dels teus amics i la nova imatge de Nausica a les golfes. Sempre és un plaer entrar aquí.
ResponEliminaCrec que si el vi tingués vida humana, t'ho agrairia com un bon amant.
Moltes Gràcies, per compartir-ho amb nosaltres.
moltes gràcies per aquesta lloa tan sinestètica , Jordi..
ResponEliminala veu del poema juga amb 2 dimensions, el glop de vi, més per sobre, i l'acte amorós, per dins (o aquesta era la idea que n'ha anat sorgint..)
gràcies, Pep!
ResponEliminajusta la fusta, Pau! (era la idea, el súmmum en l'amor amb vi).
ResponElimina(de la nova imatge de la Nausica, em sembla que el que més m'hi agrada és que quan un hi entra fa l'efecte que s'hi encén el llum...)
Per a mi no hi ha color. On es posi el formatge!
ResponEliminaia, però amb pa amb tomàquet i raïm el vi negre ("roig", que vindicava en Josep Pla: agraeixo entre bastidors a l'Albert l'apunt...)ha d'estar boníssim... un dia ho faré.
ResponEliminaTrasbalsada i bocabadada he quedat amb aquesta magnìfica "reforma" que has fet a les golfes..
ResponEliminaM'abandono llegint el teu vers.. llums d'alchol, company d'hores mig fosques òn sé que desprès d'estar amb tù, a frec de la teva pell, el glop que farem quan l'hora ja es reposada serà d'amants recordant les hores pasades.
Com m'agradat tot el que diuen els amics que has invitat..
Has fet que disfrutessim del formatge, pà amb tomaquet i raïm.. i com diu en Pau si tingués el vi vida humana serìa com els meus amants imaginaris!!
Gracies Lulù per deixarme estar a les golfes, que son tan acollidores amb la mùsica, l'ambient...cada detall està al seu lloc, preciós.
Gràcies Lurdes, m'ha fet il·lusió i tot, això que n'hagi esbrinat una, en temes de poesia, perquè sempre em costa molt treure'n l'entrellat, tot i que m'agraden els reptes.
ResponEliminaUna abraçada! I un altra per tots/es.
moltes gràcies, Mercè!
ResponEliminavaig mirar de concentrar-me en les sensacions que em venien a l'hora de beure'n, quan vaig fer aquests tres poemes sobre el vi. i com que els vaig fer per ordre (blanc, rosat, roig), tb hi vaig poder enfilar una gradació: el blanc, casolà; el rosat, preciosista: un plaer distanciat (que no té per què ser menys intens es clar..), i el súmmum amatori en el roig.
(i em fa molta il·lusió que t'agradi la reforma a les golfes!)
Pau: els teus comentaris sempre són acollidors i reconfortants, tant si van a afinar poèticament com si enfoquen el poema a l'engròs. moltes gràcies de nou a tu!
ResponElimina