Un vi blanc
Sideral
Acidat, Abissal
amb formatge i enciam,
tènue nit de Raval.
Sembla que pugui tocar-te,
ara,
tebiesa grana de capvespre.
I la planxa lliscant-me amb gràcia
per camisoles de seda
a la post,
vímet i tapetes.
vímet i tapetes.
El vi blanc sec
penedesenc
m’enceta d’hàbit la nit,
en una síncope perfecta amb la llar
o la solfa de festa
i un telenotícies vespre.
ostres, la divinització del trivial a partir del gust sinestèsic, del color del fruit del raïm i d'allò que genera en el nostre interior. L'encetament d'un costum mentre planxes? Bé, quan facin el Barça no hi haurà telenotícies, sinó Barça, planxa i tal vegada vi.
ResponEliminaGràcies, Lulu.
Vi, segur! (si no s'ha acabat) abans de sopar i davant la tv i fàcilment tb planxant :
ResponEliminaBo i se m'havia tornat una activitat tradicional, talment un ritus.
(gràcies, Anna, tb per comentar-ne la sinestèsia!)
M’encanta l’enginyós afinament en la rima d’inici amb l’ordre fonètic: “Abissal” entre “Sideral i “Raval” i la definició posterior: .....“tebiesa grana de capvespre”……
ResponEliminaVers de moviment ràpid.
Fantàstic!
molt agraïda, Jordi!
ResponElimina(sé que el pretext d'aquest poema remet directament --en el fons hi ha una certa nostàlgia-- a un sibaritisme burgès que potser aclapara, però un vinet així mateix al vespre, a mode d'aperitiu, qui diu un most, una birra, mentre un no deixa de feinejar contemplant alhora el que (se suposa que) hi ha --TV-- em representa(ava) un autèntic plaer..)
Quan el llegia tenia la sensació d'estar planxant... no camisoles de seda... i degustant el vi blanc, sec, penedesenc, amb una bona amanida (amb formatge vegà)... i veient el Ramon Pellicer arquejant les celles... M'hi he trobat. Transmet sensacions, m'agrada.
ResponEliminanyam... formatge vegà! i el Pellicer, xd..
ResponEliminam'afalaga que t'hi identifiquis, Pep, moltes gràcies!
Retalls de moments viscuts que són paraules somiades d'emocions i sensacions quotidianes.
ResponEliminaCopa llarga.
ResponEliminaVidre fí.
Un blanc de regust sec.
(tambè podría ser afrüitat).. segòs el formaget que tinguem a taquets..
Es una bona costum que els nascuts a França encara conservem.
La planxa es "veu" mès al.legre i no sembla que estigui tant arrugat..
Podriem passar de llarg el telenoticies?
A mi el Pellicer no m'encisa.. per molt que aixequi la cella.
Jo m'apunto al vinet i un bon llibre a les mans.
Tambè a una reuniò d'amics amb un xiu-xiu de bona conversa
Qui s'apunta al vinet de la Lulú????
**La planxa??? si per sort ella no diu rès!!!
i tant, Joan!
ResponEliminaMercè, sí que és veritat que els arrugues són molt més franquejables acompanyant la planxa amb un vinet... són hàbits... que no cal deixar-los córrer.
ResponEliminaUn poema molt càlid inspirat en fets aparentment casolans, i el vi... aquest vi que dóna vida com la sang que circula per tot el cos... i que fa que brollin uns sentiments potser nostàlgics...
ResponEliminaM'ha agradat molt!
Veig que he sortit com anònim. Sóc Maria Teresa Galan.
ResponEliminamoltes gràcies, Maria Teresa!
ResponEliminaés com quan una activitat se t'imposa per ella mateixa a la rutina, a força d'anar fent-la, i després quan per aquelles coses de la vida et canvia la circumstància la trobes a faltar. (i aleshores un pot readaptar-se-la, faltaria plus..)