I la Lluna allà dalt que s’ho mira
amb l’eròtica Venus,
I broten aranyes
bombolles
llampecs
o cuquetes
acolorides,
acolorides,
veloces,
que llisquen i piulen
contentes,
o brillen i encisen
fetilleres,
Que enfilen, cosmos amunt,
les intrèpides estrelles,
les
tan agosarades llumetes,
que,
si bé de natura elevades,
qui... etes,
delegen de foc.
Les traques circumden la platja
amb fulgor,
Emulen l’aquàtica torre
o la bessona arrova,
quadriplicada per 2,
I la nit, que era negra
i brillava de joia,
s’aquieta,
i serena,
emanant placidesa
i respecte.
Passa un avió.
Baixo a cuinar-me
croquetes
—que bones que pinten—
reblertes d’essències:
de carn i d’ametlles
d’espinacs i pebre,
reblertes de festa.
(Festa major de Poblenou, 19-09-2010)
(Festa major de Poblenou, 19-09-2010)
ostres, que bonic.
ResponEliminaEl trobo especialment inspirat i molt proper, molt tendre. L'encant del cosmos, del cel, i de la festa humana. Tot plegat. La quotidianitat i la grandesa de la natura i del firmament.
La música, sense parangó. El Carmina Burana sempre ha servit per a un munt de finalitats temàtiques.
Enhorabona.
Focs artificials
ResponEliminaque fan l'artifici
del foc de la festa de viure.
Per cert, m'agrada que hi hagis col·locat aquesta mena de suport llis al damunt de la decoració de fons del bloc. Queda més bé estèticamet i es llegeix més bé.
ResponEliminaM’agrada el teu cant festiu que, amb agrupaments rítmics i alegres, ens menen del cel a la terra per evocar la festa major.
ResponEliminaCarmina Burana, sensacional!
moltes gràcies, Anna!
ResponEliminael poema és de diumenge passat (ahir no, l'altre) a la nit, veient els focs des del terrat.
i la Carmina Burana se m'ha acudit de posar-li pel ritme atàvic que conté. (a mi, la barreja de timbals i gralles, d'aquesta música antiga, i els diables, el foc, em toca molt endins, com en un trànsit. en fi.)
(i aquest suport llis que dius hi ha estat sempre!)
ResponEliminagràcies, Joan. (i què, si no?)
ResponEliminamoltes gràcies, Jordi!
ResponEliminahe intentat universalitzar-ho una mica, per això m'entretinc passajant pel cosmos i contemplant la fesomia de els estrelles.
la referència de lloc la localitzo allà on fa esment de la torre de l'aigua i l'@22.
de fet és una contemplació del paisatge nocturn i festiu, distanciada però càlida (almenys ho he pretès). estic molt contenta que t'agradi!
He viscut la festa amb tù des.de el terrat que tan bè que m'has fet arrivar. Aquesta al.legrìa plena de colors, barrejats amb les estrelles. Com a punt i final Carmina Burana una pessa que mai un es cansa d'escoltar.
ResponEliminaI per acabar la festa.. bucólica i un tant ascentral.. Aquestes croquetes que sembla que parlin tambè e invitin amb cortesìa, i diguin molt "educades".. quedat a sopar mercè.
com sempre un plaer llegir.te i apendre d'aquesta energìa que tens en cada escrit que es ofereixes. Un petò Lulù
moltes gràcies, Mercè. (les croquetes, les he descobert de fa poc al mercat del clot. de debò que són boníssimes... quan vulguis, m'ho dius i véns, ja ho saps.)
ResponEliminaMolt bonic Lurdes, és un dels que més m'ha agradat. Molt ric en paraules, i en canvi resulta senzill i molt entenedor. Una bona manera de reflectir el sentiment d'una nit de festa, davant del tradicional espectacle, que des de petits ens atrau, i ens fascina.
ResponEliminaAh i per cert, mira que sóc un devorador de croquetes, però d'aquest tipus no n'he tingut mai notícia, suposo que deuen de estar boníssimes.
Gràcies un altre cop, per fer-me particip del teu art.
Festiu, esclatant... em transmet ganes de festa i alegria. Gràcies
ResponEliminaPau: són de carn, i no sé què hi posa la carnissera que me les ven però li queden boníssimes; s'han de coure arrebossades amb ou i pa ratllat.
ResponEliminai moltes gràcies a tu de nou per l'atenció! : em vaig limitar a anar apuntant el que veia (prou a les fosques) i després a universalitzar-ho, allà dalt amb les estrelles. (i després a concretar-ho de cop amb les croquetes, es clar.)
me n'alegro, Pep, i moltes gràcies a tu!
ResponEliminaHola, Lurdes!
ResponEliminaAra m'he posat nostàlgica! He començat a pensar en totes les festes majors del Poble Nou que he viscut!
Primer quan érem petits, amb els pares, després amb els amics, i després amb el meu fill! Ara fa temps que no hi vaig. Però per un moment m'agradaria anar enrera i tornar-hi.
Els focs els he vist alguna vegada darrerament. Els fan a la platja, oi? Els meus pares tenen el pis molt a prop i des de la terrassa es veuen.
És genial, el poema, és tan senzill com això, l'esclat de llum i foc. El sentit de festa, d'estiu i de caliu casolà -per les croquetes.
Petonets!!
moltes gràcies, Teresa!
ResponEliminajo aquí tb em vaig limitar a contemplar els focs des del terrat i anar apuntant. de fet a la platja, in situ, només hi he anat una vegada, crec, a veure'ls: i va ser sublim!