Que gran que és el meu terrat
de 2 pisos llevadissos
Que gran tota la ciutat
que el circumda d’alt a baix,
Que oportuna “mercadama”,
Bitxo,
I l’enfilada de teulats,
—T’apuntes de nit a avançar-los
al bell pas d’un llangardaix?
—Brrrr... un altre dia —remugues—,
dormites, ni em mires, què paaaassa...
fes-te soleta la dansa!
«Guaita la placa murada
(felina, insisteixo)
que és nua i superba
lluenta
i obscena,
MEgahotelada!
I que ens encalça
—22ena’robiana per 4—
només d’alçà’hi la mirada:
Mira que té poca fada...
en contrast amb la fàbrica vella:
llonga Xemeneia Icariana,
abrupta i proletària;
ruïna incombustible,
sutjosa i deixada
però diàfana,
empara
(és la idea...)
la nostra memòria sencera.
I què hi queda a l’esquerra?
la torre agbariana
Lumínica-Aquàtica-Fàl·lica
avança.
Calidoscòpia impenitent
i cadenciosa,
Metàl·lica urbana
de nit gebrada.»
Però pleguem,
Bitxo,
que fa nit clara i ja amaina
a l’alba,
salpant la mirada
—“’quí en teniu la popa,
Vela de mar brava
de Temuda fama,
libèrrim Pirata”—,
que vola, no talla,
vertiginosa,
Romàntica
per l’embranzida viària
de la balconada
a casa.
Oh. preciosa descripció. Com pots imaginar, m'agrada molt la referència a la fàbrica. Queda tan bé en contrast amb els nous edificis mancats d'ànima! Icariana, sí, que vol arribar al sol i, alhora, no sé si té res a veure amb l'avinguda barcelonina. M'ho pots aclarir?
ResponEliminaI no instiguis al Bitxo a anar pels terrats, que potser el perdràs. El sentirem dimecres, el poema?
la Icària mítica, socialista utòpica; tot i que de fet l'antiga fàbrica a què em refereixo en concret és can Ricart.
ResponElimina(i no t'agrada la paròdia amable que hi miro de fer del "bajel pirata" esproncedià?)
Mira l´inici. I si ara no hi ets, el meu perfil: hi tens una resposta. Un petó!!
ResponEliminaja hi he anat, molt divertida la teva rèplica musicada a l'apunt esproncedià, hehe...
ResponEliminamoltes gràcies, guapa.
ai, sí. ho he vist, però se m'ha passat a l'escriure. és que, no t'ho perdis, la senyora Colette caminava per damunt del teclat.
ResponEliminai t'agrada o què?
ResponElimina(hehehe... la colette: igual hi anava a lligar...)
Bell com la mirada que voleia de dintre a en fora i anant fins més enllà.
ResponEliminaEl gat trapellaire, com la consciència inquieta que no té aturador, rastreja incansable els racons més foscos i les vertiginoses alçades.
Les noves construccions es veuen hibrides, en canvi, fins i tot les velles fàbriques en runes del Poblenou, amb el temps semblen haver adquirit ànima.
M'agrada molt. Espronceda el recitava jo des de petita. Sobretot, m'agrada un poema que li és atribuït i que es diu "La desesperación", paradigma del Romanticisme, sens dubte.
ResponEliminaHo trobo molt bonic, Lulu. I original, és ben clar.
M'ha agradat molt, Lurdes!! Jo vivia al Poble Nou i des del meu terrat també veia aquest paisatge!!A més sempre era ple de gats, algun s'havia colat a casa i tot!! Ara els meus pares viuen a Diagonal Mar davant de la Torre de l'Aigua...el meu avi treballava a una fàbrica tèxtil del barri... quants records!!
ResponEliminaNo cal dir que el poema és soberbi. Sempre que et llegeixo aprenc noves paraules i noves maneres de dir les coses...és un luxe tenir-te.
I la menció al gat...què t'he de dir!! Però com diu l'Anna Maria vigíla'l!!, que són uns exploradors nats!!
Petons, Lurdes, gràcies per etiquetar-me.
Dolça companyia de l'estimat mix que talment sembla escoltar en boca de sa mestressa que, a ull nu, segueix les ombres gegantines i olimpiques que contrasten amb les xemeneies que en el passat formaren part del suburbi treballador que despertà per onejar la bandera que va obrir l'aventura de somiades "Icaries", deixant enrera les platges, l'Estació de França, les escales i terrats que ara son el clap d'una descripció que sura amb un profund coneixement de la bellesa poètica.
ResponEliminaJoan, quina anàlisi de l'ànima felina tan reeixida que fas! : moltes gràcies.
ResponEliminaSobre algunes noves construccions, jo més que híbrides les titllaria d'atemptat a la salut estètica i ecològica del ciutatà. (I de sarcasme en relació amb al dret social de l'habitatge.)
Sí, l'ànima que guarden les velles fàbriques en runes és la proletària.
moltes gràcies, Anna.
ResponElimina(a mi em fa gràcia, haver anat a parar a un cau de tradició àcrata i a una via d'anomenada romàntica. ves.)
Jordi: quina crítica tan sostingudament poetitzada, completa, i bondadosa, que en fas! : moltes gràcies.
ResponEliminaTeresa: a l'inrevés, moltíssimes gràcies a tu per llegir-ho i entrar-hi a comentar tan agradosament!
ResponEliminaI sí, encara no ha canviat, perquè es veu que són molts els gats que hi pul·lulen lliurement, pels carrers del barri. (I ja tremolo de portar al terrat el meu...: de fet ho hauria de fer, pq em fa l'efecte que el pobre es mor de fàstic, a dins del pis.)
(eo...: la torre de l'aigua és a Glòries; Diagonal Mar és més avall, tocant al Fòrum i Camp de la Bóta.)
Lurdes, bon dia!!els meus pares viuen al Carrer Selva de Mar, al costat de la rambla Taulat. Tenen uns jardinets on hi ha un torre que tb li diuen de l'aigua. El constructor es va suïcidar perquè pretenia portar aigua del mar pel barri i les fàbriques. Després de molts intents l'aigua seguia sortint salada i no va servir de res...almenys és el que m'han explicat. La torre de Glòries no la coneixia!!
ResponEliminaPetons!!
Teresa: no sabia aquesta Torre de l'Aigua que dius (l'aniré a veure!).
ResponEliminaen el poema em refereixo a la típica i emblemàtica (aquella amb què darrerament hi donen les "campanades" d'any nou, pq deu fer més laic i més fashion, hehe...). és curiós aquesta torre pq a mi, almenys, de vegades que l'he vist acolorida amb imaginació (vull dir amb difuminats turquesa, malva, lila, etc.), m'ha passat que he pensat: és preciosa... I moltes vegades, veient-la apagada i en l'entorn --vulguis que no, improvisat i deixat--, em sembla extravagant i sense cap mena de gràcia.
Preciosa visió poètica d'una zona urbana. Hi ha tants detallets, en ella (la poesia), que s'ha de rellegir vàries vegades (o fa<ré algun a més),,per trobar-hi tots els detalls. A mi també m'agrada molt el tros de la fàbrica i la xemeneia
ResponEliminamoltes gràcies, Pep!
ResponEliminai què me'n dius del gat? (de fet l'he posat a tall de pretext, per crear una mena de diàleg dalt del terrat i a la vista de l'entorn. i la psicologia felina que hi queda reflectida és l'estàndard. el Bitxo a hores d'ara és petit --tot i que ha crescut molt!-- i molt curiós i bastant falaguer. en comptes de dormitar s'escaparia!)