Que bonica que arribaves,
mare,
i que serena,
quan tornaves de la vinya
—qui esporgava qui aclaria,
dolça primavera, mira...—
i vorejaves el carrer:
Una aura lila acudia
(sol·lícita, se’m feia)
a encerclar-te,
duies flors en un braçat:
"flairosa ginesta
folguera boscana
poncelles silvestres
de roses i janes
romaní blau clar"
... Que fugien tot plegat,
submises,
a un costat
quan tu t’ajupies,
a mitges,
propícia a entomar-me,
I jo que corria,
amb frisada fal·lera,
a endinsar-me en la Goja
de prats i boscúries,
himnes i nadales,
rondalles i nues
faules
Que habitava en tu.
com sempre, arriva el teu escrit al meu cor...
ResponEliminagracies Lurdes
com es diu...
*quan sigui gran jo vull escriure una "mica" com tú*
bona tarde amiga virtual
mercè
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMoltes gràcies, Mercè, guapa.
ResponEliminaAquest arriba endins perquè agafa una imatge molt antiga amb la meva mare. (Que té molt valor perquè quan jo era petita i més en els pobles els costums eren austers, i aquesta mena d'escenes no es prodigaven, i en el meu cas tampoc!)
Encara no l'hi he recitat, a ella. Me'n moro de ganes.
22 de març de 2010 8:51
Ostres, em sembla preciós. Ple de delicadesa, molt plàstic (he vist la imatge), ple de color, de calidesa i de vida.
ResponEliminaEl darrer vers: "que habitava en tu". Oh.
Ja li has llegit a la mare? Et felicito de tot cor, Lurdes. Li caurà la baba.
Molt bé, Lurdes,
ResponEliminaAmb la teva extraordinària riquesa lèxica recreés un vivència plena de sabor i tendresa, donant forma a les paraules com l'argila en les mans del ceramista.
Anna, m'ha quedat com un quadre bucòlic (crec). Conté una artització (jo a la meva mare mai no li he dit "mare" sinó "mama" --tot i que ella de vegades diu que li hauria agradat--; si el volgués fer per sobre de tot planer, hauria escrit "fada" i no pas "goja" p. ex.), el que passa que el sentiment que m'he esforçat per transmetre-hi igualment, amb tot l'ímpetu i purament, sí que hi era de debò.
ResponElimina(Tot i que tampoc no eren abundoses aq escenes, com li he dit a la Mercè, de fet no sé ben bé si la sensació 100% plaent que vull comunicar l'he experimentada jugant a aq joc amb els meus fills i nebots jo mateixa, o si correspon a una pròpia... La de les flors sí que és la meva mare, per això.)
La idea és llegir-l'hi diumenge (o que el llegeixi l'Arnau, que sempre s'hi presta, hehe...). Moltes gràcies, guapa.
Moltes gràcies, Joan.
ResponEliminaTot i que no és riquesa lèxica (si més no, no ho és en l'estructura superficial, i si n'hi ha és en la totalment profunda i soterrada...). Diria que més que res és que faig servir el diccionari i dono voltes i mil voltes a l'esbós d'un poema abans de penjar-lo.
I per tant més gràcies encara per dir-me "ceramista", hehe...
L'he tornat a llegir. Sincerament, em sembla magnífic. De debò. I té aquest regust entre simbolista i modernista... no ho sé. No el vull etiquetar, però transmet tan bé la imatge que, com et vas dir ahir, l'estic veient perfectament. Pel que fa a l'artització, retorització o com ens vingui de gust dir-ho, és una llicència perfectament normal que no contradiu el sentit literal d'allò que vols transmetre, encara que sigui filtrat més per la vivència posterior amb nebots o fills que amb la pròpia.
ResponEliminaTot s'hi val en art. No t'oblidis del nostre amic Oscar.
Per exemple, ja saps que jo sóc la reina de la prosopopeia.
Petons, amor.
sí, i/o de l'animació natural... (hehe...: aquí comparteixo de ple la prosopopeia: has vist que submises que hi piren les flors i que bé que s'hi mouen entre elles les roses i joanes?)
ResponEliminai visca i revisca, i per sempre, mestre Wilde!
petonassos, amiga.
Ahir vaig parlar llargament d'ell a classe. Vaig llegir-los el Prefaci d'El retrat de Dorian Grey i vam comentar la nostra frase preferida. La classe va ser divertida, distreta i crec que, de cara als alumnes, tal vegada els va obrir nous camins i noves maneres de veure les coses. M'ho vaig passar tan bé... i com que aconsegueixo que hi hagi molt debat i molta interacció, estic molt safisfeta.
ResponEliminaVisca el mestre Wilde!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaet devia quedar superbé (i a sobre fent classes se n'aprèn un munt). me n'alegro molt per tu, i alhora em queda la recança de les 1000 i 1 ganes de fer-ho tb jo.
ResponEliminaMolt bonic i molt plàstic, Lurdes! Gràcies per enviar-me´l!
ResponEliminamoltes gràcies, Pilar. I a tu per rebre'l de bon grat (només faltaria!)
ResponEliminaPreciós, Lu!! Com m'he emocionat! El millor regal per la mare, un homenatge que surt del cor!
ResponEliminaGràcies, germaneta!!!
ResponEliminaja fa dies d'aquest :) era al 2010.
i ara n'estic emastant un altre precisament pels seus 80 anys! apel·lo a Diana (avui hi ha lluna quasi plena), a les muses :O
una abraçada molt forta.