És ben veritat que pots arribar a ser ficta,
Amorosa Poesia. M’és ben igual
si hi acuts de subtil oriflama fina,
de Cupits reblerta o bé nua, abismal,
Que tant hi ve a raure l’esplèndida fauna
amb què t’omples de signes o engalzes sintagmes,
florals, o la pura i punyent vacuïtat
amb què aties —benzina!— la flama vital.
Que sempre et desinfles passats uns 100 dies,
perds aire, grinyoles, sovint decolores,
I hom malda, doll d’ànsia, que et servis preciosa.
La vida et rasura, et limita, o et vela l’essència,
Poesia, quan pintes de Venus intensa,
Brillant i il·lusòria. Abundosa. Divina.
Ostres, està molt bé. La musa t'ha visitat, del cert.
ResponEliminaM'agrada la idea general i l'artifici de l'exercici metaliterari. Hi trobo d'un cantó el desig de escriure, de crear un univers poètic ben inspirat. D'un altre, la terrible vida quotidiana, i la feina, i els destorbs, que fan que això no sempre es produeixi. Però tanmateix, ha de guanyar la inspiració.
Precisament hem estudiat el barroc a classe i avui hem passat una estona magnífica amb el Rector de Vallfogona, Quevedo i Agustí Eura.
És ben barroc el llenguatge, a banda d'haver triat l'estrofa reina. Ficta, oriflama,la flama vital.
Molt bé. Enhorabona.
Sempre he pensat que el barroc és un banal intent d'omplir el buit existencial d'artificis estructurals per donar-se importància, davant la nua i crua realitat del no-res, intentant omplir-lo d'andròmines circumstancials que arribat el cas es poden arribar a cotitzar.
ResponEliminaNo és cert, Joan. Això és un tòpic passat de moda. El barroc és ple, ple de contingut. D'altra banda, en molts casos, d'un contingut ben modern i acostat al nostre sentir actual.
ResponEliminaPerdoneu les meves limitacions de llenguatge, i fins i tot d'ignorància amb això de la poesia barroca. Sempre que escolto la paraula barroc, automàticament em ve al cap una catedral, l'arquitectura, sense pensar que en altres arts també hi ha barroquisme, tant a la música, com a la pintura... En un principi, potser induït per aquesta primera fixació entre barroc i arquitectura, me'n declararia poc seguidor, m'agraden més les coses minimalistes, funcionals i còmodes, més lliures de l'adorn i de la floritura. Però després tenint en compta altres arts, no en tot sóc igual, i que l'adorn si esta ben posat i amb gust, no sols l'agraeixo, sinó que l'admiro. Tant en la música, en la poesia, en la pintura, o en altres activitats tan quotidianes com cuina.
ResponEliminaEn aquesta poesia, em quedo també amb l'embolcall, perquè senzillament m'ha agradat, com quan et fan un regal i va dins d'una capseta bonica.
Gràcies Lurdes pel regal!
Ah! I m'has fet consultar l'enciclopèdia, com no, però m'he quedat sense saber què significa la paraula "putti"?
Jo només trobo el barroc en el títol o en l'arrel: sensualisme, amor bellesa. Per a mi, va més enllà en el contingut. També, és molt més que un divertimento. Nua ets amorosa i abismal!
ResponEliminaDesprés, t'omples, no sense voler, de mots d'estructura i buidesa aclaparadora per arribar a l'esclat de la flama vital.
El sentiment d'engany s'endevina entre un capteniment posturer de paraules delicades i doctes(no pas barroques).
Ara es l'hesitació que veu d'un doll d'ànsia (bella incorporació que brolla oportuna).
I el final, l'essencia, una llicó d'amor i poesia, senzilla i bella (sense embalumar amb excés), intensa, abundosa, divina.
Veu (error) és: beu
ResponEliminaLurdes!! Li has trobat el gust als sonets!! M'admira la teva facilitat de combinar les paraules perquè quedin així de boniques, com si res, amb un plis plas, sembla!! Però intueixo la dificultat i l'admiració creix.
ResponEliminaA mi el barroc sí que m'agrada...de fet un estil és mirall i expressió del moment que viu. La manifestació que més m'agrada d'aquest període és la música....i si és interpretada amb instruments de l'època, millor. Mira, ara m'imagino el teu sonet amb un fons de Telemann i hi trobo un moment fantàstic de plaer. Gràcies, Lurdes!!
Ficta, oriflama, la flama vital.......
ResponEliminacom m'agradaaaaaaaaaaaa......
A mi que em manquen paraules....i em salva la poesia....em quedo amb això:
"La vida et rasura, et limita, o et vela l’essència,
Poesia, quan pintes de Venus intensa,
brillant i il·lusòria. Abundosa. Divina."
M'encanta el sonet Lurdes....no puc dir més.
Lurdes, digues quelcom, nena d'or i flama. Poesia, amor, barroc... parla, oh musa!
ResponEliminaInteresante, Lurdes, vital, desbordado, encendido... barroco. Un abrazo,
ResponEliminaV.
Me n'alegro que t'agradi, Anna. El que va passar és que em va venir tot sol el primer vers, així de sostingut i discursiu, i vaig pensar que podia esdevenir un sonet (el "jefe" em va venir a dir que els sonets havien de ser decasil·làbics o dodecasil·làbics/alexandrins, quan li vaig dir que n'havia fet un però de vers curt. Aquest és endecasil·làbic, però, hehe).
ResponEliminaI de fet els altres versos s'han anat estirant els uns als altres perquè el tema el tenia clar.
Celebro que em diguis tot plegat, de l'artifici metaliterari (o, la Poesia...), de la gran i nua veritat interna, i del magne format estròfic. Petó.
Joan:
ResponEliminaPerò això que dius tu és mirant-ne només l'embolcall extern, o cert embolcall extern, i molt limitadament, i en tot cas es correspondria (i tb molt fins a un cert punt!) amb el rococó.
O, si et refereixes, a la socialització oficial (i convencional!) del moviment, a la Contrareforma.
Però estèticament i humanament el barroc és la plenitud i l'exuberància però sempre contrastada amb el no-res; és la passió, la vida o la mort; pictòricament és el clarobscur. El carpe diem: vivim vivim, però tinguem present que morirem. Opulència (potser) o exteriorització plena però alhora fugacitat.
El sentit intern del poema és ben bé aquest, i l'objecte, la Poesia amorosa (com a pretext) i l'Amor (en si mateix).
I l'he fet tan "ple" (tan adjectivat, d'una sola gran tirada discursiva, o quasi, i amb llenguatge culte), i en forma de sonet, per remarcar-hi la tal exuberància "barroca", i oposada amb la nuesa o limitació de la realitat amorosa un cop passada al quotidià real.
Moltíssimes gràcies, Torredeflot!
ResponEliminaA mi també m'agrada més el minimalisme, però igualment puc expressar-me molt enrevessadament (potser pq sóc complicada-caòtica de mena, xD.), o sigui sóc barroca! (exactament igual com tb sóc molt més romàntica i modernista que no pas clàssica-noucentista, per entendre'ns; o impressionista que no cubista: però tot això són etiquetes. perquè la realitat és molt més complexa.
i a mi tb m'agrada molt la música renaixentista-barroca, i el preciosisme. Igual com la nuesa.
(els "putti" són els angelots, els cupidets o infantons sonant música o voleiant que apareixen en la figuració d el'escultura barroca i rococó. n'és un la il·lustraci´´o que he penjat a dalt.)
Una abraçada.
Jordi: però tu també et refereixes al "barroc" com a sinònim de recarregament i ostentació únicament, no?
ResponEliminaJo el que he tingut present aquí és el contrast entre l'exuberància i la nuesa, i per això l'he fet d'estrofa llarga i convencional i ple de mots adjectivats i cultes-rebuscats (si vols), hi ha algun hipèrbaton, i canvi d'ordre respecte al referencial("Amorosa Poesia"), o sigui l'he complicat formalment, però temàticament contrasto aquesta plenitud i sublimitat (aparent) amorosa, i de la "Poesia" que hi refereix (potser com a metonímia!) amb la limitació de la realitat amorosa passada al quotidià humà. (De fet ja m'ho dius, o sigui li ho notes: moltes gràcies!)
(Jo no trobo "buit" el segon quartet: m'hi agrada especialment: "... / florals. la pura i punyent vacuïtat / amb què atiïs —benzina!— la flama vital." Però és obvi que va a gustos. Faltaria plus...! Abraçada.)
Moltes gràcies, teresa!
ResponEliminaEls sonets el que tenen és que t'hi has de disciplinar, primer tenint present el que vols expressar, això sí, però després cenyint-ho al format estipulat. M'agrada fer-ne (només n'he fet 2 en la meva vida!) perquè són un bon exercici. I de vegades li cauen com l'anell al dit, em fa l'efecte, al discurs.
A mi també m'agrada molt la música barroca, l'escoltaré amb Telemann!
Petonets.
És preciós. I la foto també. Et superes dia a dia. A veure quan et donen el guardó que demà li lliurarem a XXXX (encara és un secret) en els Premis Crítica.
ResponEliminaPetons.
Molt agraïda i molts petonets, Karma... Jo potser també em quedaria amb el darrer tercet. Em va anar sortint tot sol a partir de la idea molt clara del que volia dir: la Poesia (amorosa, i l'Amor, xD...) pot ser en un tant per 100 molt elevat il·lusió, però és abundosa i divina, o sigui màgia, o sigui vida.
ResponEliminaMuchas gràcias, Poeta!
ResponEliminaYo vislumbro también vitalidad i pasión en la cadencia de tus versos.
Anna Maria Villalonga: ui que m'espurnegen els ulls, oh Musa...!
ResponEliminaAlbert:
ResponEliminaMoltes gràcies, amic i col·lega.
(Home, de fet estaria fooooorça bé, però em sembla que jo tinc molt i molt mal estil per aquestes coses.)
Ufff..el llenguatge que fas servir és increïble. La veritat no l'entenc tot. Altrament, segurament el barroc és l'art que menys m'arriba.Tanmateix, m'agrada especialment el segon vers.."que tant i vé a raure...".gràcies Lurdes
ResponEliminaMoltes gràcies, Pep!
ResponEliminaLa veritat és que aquí l'he volgut fer dens expressament, i apassionat, per omplir-lo de la profunditat barroca: el tot per oposició amb el no-res, carpe diem. El tema ja m'hi va prou bé (crec) en tractar de l'amor (i mig metonímicament, la "poesia amorosa"), que un pot arribar a sentir-lo i imaginar-lo sublim, però la realitat també el ve a posar a lloc (i en alguns aspectes sort d'això!; en d'altres no tant, clar.)
(i el barroc no és merament un embolcall recargolat sinó tot al contrari, crec, com he dit a dalt...)
dono una volta pel teu blog
ResponEliminasalutacions des de Reus