I te’m plantaves, aïrada,
I em venia a petar, de cara,
un llarg enfilall de retrets
que ben enrogia d’ardent,
Crepitava... Tu ajuntes oïdes,
clamaves, I sents, i t’enfiles,
que dic que ets llenguda i deixada,
i n’escampo la fama a mansalva!
Però: Com vols que la desairi
la teva figura —em demano—,
si ja no et tinc, si no t’abasto
i fins em reca, a tall de presagi,
d’atansar-me a la teva ombra.
Purament de por de confondre-la.
Ai, l'adolescència, Lurdes!!
ResponEliminaDeia una amiga meva que amb els fills adolescents, per molt que t'hi barallis sempre pots tornar a començar des de l'estimació i la comprensió.
Però moments com els que descrius -si no ho he entès malament!- no te'ls estalvia ningú!!
Gràcies pel sonet que m'ha agradat molt. Tens una capacitat increïble d'expressar els sentiments d'una forma immensament bonica.
Petons!!
moltes gràcies, guapa!
ResponEliminasí, suposo que es pot començar a intentar-ho de nou per la volubilitat que una mica en caracteritza els interessos (dels adolescents i en general), i una mica de seguida passen full pel que fa a l'anècdota en concret.
i també és veritat que explosions d'aquesta mena hi són vulguis que no (i reincidents!).
pel que fa al poema, m'he mirat de cenyir mínimament als arquetips formals (mètrica i rima) i mantinc l'estructura estròfica, però el discurs el sostinc de dalt a baix (en els sonets clàssics ha d'encaixar més a cada vers, més unitat a unitat mètriques) d'acord amb la visceralitat del tema.
Lurdes, jo que ja els tinc més grans, de vegades penso que hi han fills que sempre estan en l'adoslescència i em pregunto si sóc jo la que he fallat?.
ResponEliminaJo ni hi entenc de sonets, però tots hem estat adolescents, i de vegades ho seguim sent.
ResponEliminaPer anys que passin, no podem fer altra cosa que acceptar el que som i el que són.
Una mica ximples i una mica savis.
Numaga:
ResponEliminaPotser una mica és la societat en la qual vivim immersos, de consum, en la qual no es para d'oferir alternatives en aquest sentit, lúdicament superficial, que caracteritza l'embolcall de l'adolescència com a fase vital, típica i de sempre.
Una mica sembla que es maldi per eternitzar l'ànim adolescent. I és obvi que és molt positiu que un se senti jove, però un també ha(hem) d'anar guardant l'aprenentatge que fem mentre anem vivint. I segons com costa, a uns menys que a altres, però a tothom. No?
Joan: és ben veritat.
ResponEliminaAixò que dius ve a ser com l'autoconeixement o la maduració personal, o la saviesa vital, en suma.
Tot i que segons com costin de controlar, els rampells de rebel·lia. p. ex.
Són èpoques inevitables, què hi farem.
ResponEliminaTanmateix, després tot canvia. Ara la relació, per exemple, amb la meva filla és immillorable. Ara, s'ha de tenir paciència i una certa màniga ampla.
Sé que sembla un tòpic, però l'amor acaba podent amb tot.
sí, s'entén que sí. després hi ha les particularitats de cada cas, que són intransferibles i pugen o baixen la tensió, però el rerefons és similar.
ResponEliminai què et sembla formalment? t'agrada?
Amb la meva filla que el mes de maig en farà 43: com si fos ara recordo una gran xerrada que varem tindre,(15-16), millor dit que ella hem va donar.
ResponEliminaHem va fer veure que tot el que deia i feia en aquella edat no calía que hem preocupes, dons tenía molt clar que sería passatjer.., les amigues la influenciaben peró ella es deixaba anar per no ser la "rara", als 18 va decidir que ella manaba sobre sí mateixa i els seus criteris.
Sempre han sigut igual, responsable, noble, i assenyada, (més que jo?:))) ara es mare de 2 fills nens els dos, quan la sento parlar,pactar,i explicar, penso que no ho vaig fer tant malament, perque conserva els "pactes" que ella i jo varem instaurar en el nostre día día.
Preciositat de poeme Lurdes, feliç hem fàs
moltes gràcies, Mercè, guapa!
ResponElimina(i també m'agradaria molt aquesta fermesa de criteri en els meus fills i aquesta relació entre ells i jo anys a venir. a veure...)