imatge: "The crystal boll", W.Waterhouse, 1902.
O, el déu Atzar,
l’Imponderable!
:
O sia'l mai no finir
de saber prou del cert
Si el que he dit
et doldrà
o et farà arribar al cel!
O algun gest
O una incerta rialla
O qualcun comentari de més
—tot pot ser... si-vu-plè...—,
el qual s’ha deixondit de dins meu
sens parar-hi prou compte,
potser...
—On ets,
Capteniment!
—On sou,
beneïts Límits,
Cimal
de l’espontaneïtat
més sincera
o franquesa
valenta
i què més...?
Quin privilegiat
té la Pau, la Mesura,
la Sort, la Fortuna
de fer-se amb la Clau
de l’Atzar,
I en guarda,
ben clos,
el forrellat?
L. Estruch, abril'10
L. Estruch, abril'10
Atzar o determinisme?
ResponEliminaQui ho sap?
Potser l'única llibertat és la de seguir errant o aprendre la lliçó.
Ni amb tot el Capteniment arribariem a poder preveure les conseqüècies dels nostres actes, gestos, paraules...
ResponEliminaA més de l´Atzar hi juga un paper el poc que coneixem els altres i, fins i tot, nosaltres mateixos...
És per això que cal arriscar-se... i dir i fer sent fidela a com creiem que som
El poema molt bonic! I fa pensar!
M'encanta el poema i la reflexió. Crec, però, que hi ha dues línies de pensament. Una qüestió és l'atzar, els imponderables. Allò que no podem controlar i que s'escapa de la nostra influència.
ResponEliminaUna altre és trobar els límits, la qual cosa és difícil però en la qual sí que hi podem treballar. Tanmateix, sempre quedarà oberta la reacció dels altres, que, en ocasions, poc té a veure amb les intencions inicials del nostra capteniment.
Fortuna i els Infortunis són presents en el tema de l'atzar. Poc pot fer el pobre mortal.
L'atzar, la sort, allò que en Woody Allen tracta a Match Point.
Una altra cosa és allò que del nostre comportament (innocent o no) no podem (o no del tot) preveure si molestarà els altres.
Amb tot, potser arriba un moment que més val ser un mateix, no?
Petons, Lulu.
Perdona les dues errades tipogràfiques. Escric a tota pastilla, perquè faig tard a PV. Ens hi veurem?
ResponEliminaHola, Lurdes!
ResponEliminaEl tema de l'Atzar sempre m'ha intrigat....El relaciono amb la Casualitat. I és que crec que quasibé res passa per casualitat. Tampoc crec que estigui tot escrit i que no hi tinguem res a fer en el nostre destí, però he tingut vivències que m'han fet pensar molt...perquè depenent de les decisions que prenem aquest destí pot canviar...o no?? De vegades m'ha passat: al sortir de casa m'he deixat les ulleres de sol, per exemple. Torno a entrar i me n'adono que no he tancat la finestra de la cuina... i això potser és més important perquè el gat se'm pot escapar... i penso...el fet de deixar-me les ulleres m'ha evitat un mal més greu... i això m'ha passat més d'una vegada... és l'Atzar? és casualitat? Ai!! és un tema recurrent en el meu pensament!! Gràcies, Lurdes perquè has tocat un punt sensible en mi...per Atzar??? Petons!!!
Molt bonic Lurdes! A més és d'aquells que et fan pensar, breu però molt inquiridor. Gràcies Lurdes!
ResponEliminaEl dibuix del dau amb la papallona molt encertat.
Ah! I el camp de roselles preciós, amb el teu permís, me'ls baixo cap al meu disc dur, mai se saps quan es poden necessitar.
Teresa, crec que, encara que tenen molta relació, l'atzar i la casualitat no son ben bé el mateix. En la casualitat hi entraria més quelcom que, com tu apuntes, suposadament suposa causa-efecte. Tu suposes que, deixant-te la finestra oberta, poden passar coses pitjors, com que s'escapi el gat o t'entrin a robar. Aleshores la casualitat de deixar-te les ulleres fa que tornis a casa i s'eviti aquest hipotètic (però possible) mal major.
ResponEliminaL'atzar estaria més relacionat amb la pura Sort o falta d'ella. Vas pel carrer, cau un test i coincideix que et cau al damunt del cap i et fa molt de mal. No has pogut fer res per evitar-ho. T'ha tocat i prou. Per mala sort per atzar.
És un tema fascinant.
On soc, on vaig, per on camino en llegir-te. No sé on és l'atzar, ni el mal, ni el cel, però d'una cosa estic segur, el que plasmes, ho sents més endins de la propia pell.
ResponEliminaLa rialla i el...si-vu-plé... et retornen els sentiments de seguretat (molt ben trobat).
Però revenen els conflictes, el sac de nusos i l'embús de sentiments contradictoris, fins trobar la clau que tanca el forrellat de la finestra que empeny amb valentía els pensaments frustrats (bon final).
He intentat posar-me en el teu lloc i estic sadollat de caure-hi en grat.
Joan: sí, la vida com un aprenentatge. Però l'aprenentatge implica també assumir els fets atzarosos, imponderables. El que no podem preveure, tant pel que fa als aspectes dels quefers quotidians que ens envolten, com per la diversitat en la manera de ser de la gent. (A cops passa que un es llança impetuosament i no s'adona que esquitxa, o potser sí però li sembla que l'esquitxada no és res.)
ResponEliminaPilar: (sí, ve a seu una mica de mena filosòfica.)
ResponEliminaI hem d'assumir l'imponderable més que menys en tot, i cal ser fidel a un mateix perquè sinó no es pot viure d'una manera mínimament plena. El que passa és que de vegades topes amb els altres que s'afecten d'una actuació massa impetuosa, potser: i aquests són els límits. I de vegades tens del tot present de no passar-te i et sembla que no ho fas, però igualment afecta negativament un altre (o alguna cosa, xD). (L'ideal suposo que és tenir la pau amb un mateix, i si a un li sembla que ha fet el que havia de fer (o el que podia), no encaparrar-s'hi gaire.)
Anna: sí, són 2 línies però que en darrera instància sovint es troben.
ResponEliminaUn pot mirar de polir l'aspecte caracterològic que el fa topar, o no gaire, o segons com amb els altres, però pot passar que igual una cosa que un faci, o digui, afecti negativament algú altre, i no haver-hi fet cabal: per haver-hi badat, o per simple desconeixement del geni de l'altre al complet. Llavors per a un mateix aquest desconeixement és igualet (o força semblant) a un fet atzarós, per la força amb què sobta. Jo he mirat d'ironitzar-hi una mica (o relativitzar-ho) en el poema.
eo, Teresa... :
ResponEliminasuposo que és una mica allò d'anar a escatir si l'"atzar", l'imponderable, el que no es pot arribar a preveure pq al final és "qui decideix" (o sigui les coses acaben de passar poc o molt com volen), està determinat o no, mínimament "comanat" (per una "voluntat" transcendent, déu, o una de panteista provinent de la mateixa força de la natura i la humanitat, per exemple).
I a vegades hi dónes voltes quan veus que les coses de la vida enllacen les unes amb altres meticulosament: la diversitat biològica (l'instint animal que va a cercar just el que li cal i de bon principi hi és... O el fet d'enamorar-se, per exemple), o els fets que es van concatenant atzarosament però amb un sentit mínimament lògic que hi puguem veure...
I penses: "qui ho comana", per dir-ho d'alguna manera: d'aquí el "deu Atzar" del poema.
Moltes gràcies, Torredeflot! : m'afalaga que el trobis breu i inquiridor perquè era la idea que en tenia de com havia de ser.
ResponEliminaDesprés la liquidesa en dir-ho és el que hi fa el fet. (Jo m'he pensat bastant els mots "beneït", espontaneïtat", "privilegiat" per diferents de la resta, per exemple, però he dit el poema de cap a cap unes quantes vegades i al final m'ha semblat que tirava. m'hi dec haver acostumat, hehe...)
Anna: Jo no m'ho miro tan prosaicament (almenys d'hàbit), ja n'hem parlat.
ResponEliminaA mi em fa l'efecte de vegades de trobar-hi ànima (per dir-ho d'alguna manera) en les coses, o un sentit màgic últim, que permet veure'n el que hi ha de bell. o de bo. ni que sigui un bri.
"Passa i ja està". Però de vegades enllaça específicament en cadena (per a bé o per a mal, o a mitges).
Moltes gràcies, Jordi! celebro que t'agradi.
ResponEliminaEl "si-vu-plé" se'm fa (molt mal m'està dir-ho) una versió molt i molt vulgar d'aquell procediment carnerià de ficar en un lloc concret del poema el mot més quotidià o d'anar per casa, i després sentir que "hi va" i ja està. ("el noi de Viladrau", per exemple, m'ho invento: ara no em ve el cap el gentilici que és. Un cop el sents, sents i saps que és l'"únic" gentilici que hi escau).
(i ja sé que queda com un recurs molt fàcil, la francesada, però en llegir-ho m'hi sonava clavat, i per això l'he mantingut.)
El "tot pot ser" i l'"i què més" i acaben fent la mateixa funció.
Precís, concís, i encertat aquest Atzar...i es que per atzar moltes coses a mi hem passen, dons no voldría pensar que pugués aber-hi algú que m'agués cap girat la vida expressament, si no es el Sr. Atzar...
ResponEliminaCom sempre les meves paraules son les germanes petites de tot el que es parla aqui. Peró no vull deixar de dir-te, el plaer que tinc de poguer tancar els ulls i llegir sense veure tot el que dius, si-vu plé, no deixis mai les "golfes"....
Mercè, guapíssima! El que va superbé amb l'atzar és quan el sents màgic, és a dir que et passen unes coses oportunetes a fi de bé i curioses, o divertides, i que no t'expliques. No? És com si paréssim compte, tot d'una, de la meravella de viure. (Però hi ha de tot, es clar.)
ResponEliminaPetonets.