LA MÀ
No us ha passat mai
que la mà us fuig i
s’aventura sola,
entre prats, cingles, comes
grafiant el que vol?
Oi més que sí. Diria
ací com roda
es torna solta
arrauxada
rebel,
de cop enllotada
molla
com tota dins l’aigua
brava
en una eixida de mare.
I tu:
subjecte únic,
EGOlatrita,
tan sols ets capaç
d’adonar-te
—si no, amb escassesa, d’una pura meravella—
de la malesa feta.
Preciós i cert, a quin poeta no li fuig la mà de tant en tant? Salutacions
ResponElimina......sí!!! ....a quin???
ResponEliminamoltes gràcies, ES :)
La ma es enjogassada , acariciadora, passional i a voltes pot ser tremenda!
ResponElimina... per autònoma!
ResponEliminael poema em va venir corregint: les "meravelles"-disbarat que arribes a apuntar sense adonar-te'n, encara que sembla que no pugui ser... quan veus que les has donat per bones. s'hi barreja l'inconscient i l'hàbit, jo què sé...
però el poema al·ludeix també la creació positiva en conseqüència, quan et poses molt al dedins de qlcom i intentes expressar-ho deixant-hi de banda la voluntat conscient. d'aquí en surt el millor... crec.