diumenge, 6 de juny del 2010

Fama

la Fama a "Saturn vençut per Amor, Venus i Esperança": Simon Vouet, 1645-46

Tant se val.
És igual.

No t’hi encisis
ni investiguis
no t’enfilis
ni hi repliquis,
que no cal.

No brillis.

No et desperti la frisança
d’anar-hi a cercar la màgia
creativa
i laborada
—o-i-tant—
crítica
i literària,
encara captant-hi el trànsit,
al gairell,
de les fades o d’un faune,
i l’aurèola dels déus.


No hi deixis la vida,
amiga,
en tal sobrehumana brega,
aquesta,
si l’empresa duu l’ensenya,
la fita,
d’una certesa... domèstica,
diguem-ne.


En tal únic cas llagoteja,
llepa,
t’asseguris la contesa.


No t’enfrontis mai al gran,
tant si pinta gris, o encisa,
de llampant,
ni t’estiguis d’assentir-hi,


sinó cita’l
per exalçar-ne la gràcia,
i et permetrà que et rabegis,
sigui breu o llarg el lapse,
en l’escuma de la fama,


perquè mana.



16 comentaris:

  1. ostres, és boníssim. Boníssim. M'encanta, Lurdes. La veritat. Inspirat, ben retoritzat. No ho sé, fantàstic.
    Quan el contingut, què passa? Per què hi detecto aquest aire de decensís i amargor? No s'ha de llençar mai la tovallola.
    En Quim Monzó, a la xerrada de l'altre dia a classe, va dir una cosa en començar: hi ha qui vol escriure i hi ha qui vol exercir d'escriptor. Venia a tomb en la conversa. Però potser cal rumiar-hi una mica. Petonets.

    ResponElimina
  2. És un bonic poema amb molt de ritme i dinamisme, com tots el teus.
    Però, què és la fama?
    "el lapse en l’escuma de la fama"
    El miratge de la divinitat?
    L'èxit de creure's ser el centre de l'univers?
    No és un que es fa famós, són els altres que te'n fan.
    Hi ha brètols famosos.
    Els famosos del màrqueting.
    Els oportunistes de la fama.
    Artistes famosos després de morts.
    I quanta gent extraordinària que no sabem ni que va existir?
    Per mi, la qüestió és aportar el nostre gra de sorra a la platja dels mons sense fi, i llençar-nos al mar d'Ítaca a compartir el viatge de viure.

    ResponElimina
  3. Á mi també m'ha agradat molt Lurdes, sobre tot el ritme, m'encanten aquests poemes que tenen ritme, amb aquestes acceleracions en algunes paraules... Molt, molt bo!
    Me l'he llegit un munt de vegades... Gràcies Lurdes!

    ResponElimina
  4. M’agrada el ritme que hi poses. Ho trobo fascinant.
    Al principi, el desencant es llegeix entre línies, amb dinàmica atemorida.
    Cerques de gairó la volença dels deus.
    Passes pel recurs de la màgia per deixar-te portar, després, per reflexions persuasibles.
    A la fi, una certa absència en les ganes de lluita per a, finalment, arribar a l’acord amb qui mana, en l’escuma de la fama.
    Malgrat la solida consistència del missatge, les paraules passegen tothora suaus i dolces.
    La presencia de Paolo Conte dona un bon to musical al poema.

    ResponElimina
  5. moltes gràcies, Anna.
    sobre el "desencís" que dius que captes en el poema, és clar que en el fons de tot hi és (i tu ja saps bastant per què) en l'àmbit personal. suposo que es tracta, aquí, d'aquell rerefons totalment autèntic que ha de tenir la poesia (crec) per universalitzar-se, és a dir, que qui ho llegeixi ho pugui compartir.
    Després he intentat retoritzar-ho mínimament: aquí es tracta de la ironia en general: en poetitzar-ho, "faig" veure que s'ha de ser oportunista si es vol triomfar materialment a la vida, és a dir sembla que m'hi decant-hi.
    I el meu cas --personalment-- és del tot el contrari.
    i no vull pas venir a fer ínfules que jo no actuo mai oportunistament, i que perfecta que sóc, etc. És que no en tinc ni idea, de com es fa per fer la pilota!: I més si es tracta d'un afer que m'apassiona de veritat, com és la poesia, criticada o produïda. He estat sempre incapaç de dir el que està programat oficialment que digui, si no ho crec tb, i sempre m'aboco a fons a les fonts, a veure el que hi ha... En fi, no acabaria: així m'ha anat... )

    ResponElimina
  6. moltes gràcies, Joan, per afalagar-ne el ritme.
    i estic totalment d'acord amb la teva opinió sobre la "fama".
    quan t'aboques del tot a una cosa que t'apassiona, tant si critiques com si crees (pel que fa a la poesia), i estàs per allà al mig, és a dir quan hi trobes els "déus", a hores intempestives (com ha estat el meu cas) o no, no canviaries aquest estadi, aquest "tram del camí", per res de res.
    (almenys una servidora.)

    ResponElimina
  7. moltes gràcies a tu, Pau!: quina alegria que vinguis a aq "golfes" a llegir i comentar la mena de poesia que hi faig!
    (eo...: i a tothom!)

    ResponElimina
  8. moltes gràcies, Jordi!:
    tb per venir-hi i afalagar-ne el ritme.
    pel que fa a l'opció que sembla que deixi traslluir del text (tu dius: "arribar a l’acord amb qui mana, en l’escuma de la fama"), la meva intenció és construir-la, ben del tot, irònicament. (un cop contemplant ni que sigui al gairell els déus, un no ho deu voler canviar per res de res...!)
    Pel que fa a aq ironia global, m'ha vingut bastant present mentre feia el poema Bernat Metge (1346-1413): salvant 1000 i 1 distàncies, òbviament!!!

    "SERMÓ

    "Seguesca el temps qui viure vol;
    si no, poria's trobar sol
    e menys d'argent."

    Per ço que hage bon fondament
    nostre sermó,
    digats amb gran devoció:
    "Ave Maria";
    consell-vos que de tot lo dia
    no en digats pus.
    Lo tema que us he dit dessús
    és prou notori.
    e lloat per lo consistori
    dels grans doctors
    e dels solemnes glosadors
    de l'Escriptura.
    Doncs, fèts ab sobirana cura
    ço que ausirets.
    ..."

    ResponElimina
  9. Hola, Lurdes!!
    Els altres amics ja han expressat molt millor que jo les impressions sobre el poema!
    M'agraden tant la forma com el fons, també el ritme intern que et fa avançar al seu compàs.
    Jo diria de la fama que és capriciosa...que tant et deixa està a dalt de tot com et pot enfonsar fins a ofegar-te. Hi ha qui la vol per bé o per mal, perquè consideren que és millor que es parli malament d'ells que no se'n parli gens.
    La fama la donen els altres i per això està fora del control.
    Potser per això val la pena fer-li bona cara si arriba!!
    Petons, Lurdes!!

    ResponElimina
  10. Molts petonets, Teresa.
    Jo el que suposo que hi he volgut dir és que sempre és molt grat que a un se li reconeguin mèrits (si són més aviat autèntics, o a un li semblen!), però el que és de veritat gratificant és la labor creativa en si, si és el que a un li agrada ben de veritat de fer, si és la manera que un té d'expressar-se al món.

    ResponElimina
  11. Quasi tot està dit "golfita", el ritme,clar que en té,si la música ja l'acompanya es el -seu- ritme.
    Jo el trobo amb un tó de molt endins,teu molt teu i no et coneixo personalment, però una dona que pot escriure així.. ha d'esser així, apassionada, vehement, amb idees molt clares i encare que no t'ho pugui semblar, si estàs segura de tú mateixa, i ahoran els moments de feblessa, som humans! peró així i tot ets tú la LuLú de les golfes, refugi per els teus pensamets
    i moments, jo no soc tan "estiliste" del vers jo soc el que hem transmet el teu escrit.

    Veiem més vida i repetidament
    anem mirant-nos fins que ens adonem
    que som només imatges reflectides
    pel cec mirall de la irrealitat.´Joan Vinyoli

    Però tú ets real i màgnifia.
    Gracies per compartir el teu estat d'ànim
    es tal com jo ho sento i llegeixo, ansies i ganes de viure experiencies que t'aportin informació i "savia" nova a la teva vida.
    Com diu el Joan fem el viatge a Itaca i visquem!
    així podré llegir més escrits teus...

    ResponElimina
  12. gràcies, Mercè, guapíssima, fonamentalment per ser-hi! (ja et trobava a faltar...)
    a mi el que em cal és la calma, crec. (un cop un amic meu ho duia en una samarreta "per sobre de tot, la calma!", i quanta raó que tenia!, i ara mateix un amic del fb tb ho ha teoritzat en un poema seu (és Valentín, el Poeta, a "la Crónica del Viento"). potser he de créixer, encara fins i tot ara... buf.
    no ho sé. equivocar-se i adonar-se'n un ja és un gran QUÈ, no?: ho faré millor!
    una abraçada fortíssima i molts petons, Mercè.

    ResponElimina