dilluns, 31 de maig del 2010

meditació subliminal una ½ tarda colgada de feina


Per què
segons com
costa tant d’entendre
el que és més simple?


(«Que si tota la culpa és teva,
Expectativa!
o teva!,
exuberant imaginació,
Fantasia...»)


Tan sols quedo en pau
amb tu
i amb l’entorn,
si m’acut,
lluenta i oportuna
a la memòria


la innòcua, verge i polida dita
«Viu i deixa viure...»
O,
ras i curt:


«Sigues lliure».


Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

12 comentaris:

  1. Unknown2 de juny del 2010, a les 1:19

    Oh, Lurdes, m'agrada moooolt!!!
    Síiii...és veritat!! Volem complicar el que és més fàcil!! I tot es redueix a això que tu dius: viure i ser lliure!I perquè quan no deixem que els altres ho siguin -vius o lliures-, tampoc no ho som nosaltres. I quants se l'haurien d'aplicar, aquesta polideta dita que dius!! Així, ras i curt, com la vida!!
    Petons, Lurdes, gràcies per aquest regal de matinada!!(No cal dir que l'acompanyament a les teves paraules són de luxe, tant el so com la imatge!!)

    ResponElimina
  2. Jordi Canals2 de juny del 2010, a les 1:58

    La senzillesa és única i fa del poeta un esser sincer.
    Expectativa, imaginació: sorprenent i torbadora fantasia del moment que s’evoca.
    “Viu i deixa viure”: definició breu però d’intensitat esplèndida i generosa.
    “Sigues lliure”: sentiment que com l’aire escapa a tots els obstacles.
    M’agrada la sobrietat de l’estil.
    M’encanta el dibuix del Joan i el vídeo.

    ResponElimina
  3. Anna Maria Villalonga2 de juny del 2010, a les 10:57

    M'agrada, Lulu.
    Si tots apliquem la màxima, serem més feliços.
    Literàriament, m'encanta la tercera estrofa i el crescendo que genera fins arribar al final, al descobriment d'allò que ens mena (que mena al jo poètic) a la calma.
    Quanta veritat.
    El vídeo no el puc mirar ara. Sóc al despatx.
    A la tarda ho faig.
    Muà.

    ResponElimina
  4. Joan Grau Cànoves2 de juny del 2010, a les 11:18

    Llibertat!
    Llibertat!
    Llibertat!
    Llibertat?
    Quina? Quanta? On?
    Una vegada en vaig trobar una i em vaig fer una assegurança per no perdre-la.
    Es va morir d'avorriment.
    Compromís?
    Em puc comprometre i no deixar de ser lliure?
    Llibertat de comprometre's?
    Uf!
    Potser l'única llibertat que tenim és la d'aprendre la lliçó o seguir ensopegant a la mateixa pedra.

    És un bonic poema, Lurdes.
    Disculpa'm la juguesca, però és un tema complicat.
    A la fi, les coses s'han de negociar honestament.

    ResponElimina
  5. LURDES ESTRUCH2 de juny del 2010, a les 17:18

    Moltes gràcies, Teresa! : suposo que el secret és no encaparrar-se gaire en les coses, sobretot en el que no depèn estrictament d'un mateix, ja que (en tot cas) cadascú és en el fons com és.

    Aquesta cançó de la Regina Spektor anava en una pel·li (ja te'n diré demà el títol...!) que tractava precisament d'això, organitzadeta tota al redós d'una història d'amor (almenys de la banda d'ell, hehe...) i muntada a la manera d'un puzzle. Em va agradar molt.

    I he pensat que aquest dibuix d'en Joan Grau també s'avenia força al poema.

    ResponElimina
  6. LURDES ESTRUCH2 de juny del 2010, a les 17:23

    moltes gràcies, Jordi!
    De fet el text del poema em va anar venint tot sol abans d'ahir quan estava aquí mateix treballant, i el volia penjar directament al mur, sense dibuix ni res (allò que et ve una necessitat imperiosa d'expressar la sensació...). I després em va semblar que el podia polir més.

    ResponElimina
  7. LURDES ESTRUCH2 de juny del 2010, a les 17:29

    moltes gràcies, Anna!
    És d'una tirada per això que acabo de dir-li a en Jordi: correspon a una única sensació o neguit, que et puny (o que vol brotar amb força cap enfora) i que l'has de dir o si no rebentes... (bé, ehem...).
    (...pel que té d'improvisació, en el dia d'avui he anat a modificar 2 o 3 vegades el 4t v començant pel final. Ara ja està. crec.)

    ResponElimina
  8. LURDES ESTRUCH2 de juny del 2010, a les 17:35

    Joan:
    Per descomptat que vull dir "llibertat" dins d'un seguit d'estires-i-afluixes, i de límits.
    ... Cadascú s'ho sap (hi ha qui en diu 'consciència').
    I la gràcia deu raure a assumir-ho --i respectar-ho, i avenir-s'hi sempre en la mesura que un pugui-- en l'altre.
    Moltes gràcies. (també moltes i moltes pel dibuix tan magistral!)

    ResponElimina
  9. Unknown2 de juny del 2010, a les 23:02

    És ben cert Lurdes. Hi estic ben d'acord..viu i deixa viure...la millor manera de ser lliure!!!..La canço és meravellosa, i sensual fins i tot, com ho és la canço i la Regina...i també tu..eehhhh

    ResponElimina
  10. Torredeflot3 de juny del 2010, a les 1:57

    Després de llegir tots els comentaris, poca cosa puc afegir que no hagin dit... Totalment d'acords amb ells, a mi també m'ha agradat.

    ResponElimina
  11. LURDES ESTRUCH3 de juny del 2010, a les 16:18

    Moltes gràcies, Pep!
    sí, sensualíssim, tot plegat.
    (cada vegada que el rellegeixo hi canvio algun mot perquè em sembla que hi haurà de sonar millor. tot un món, el de les al·literacions...)

    ResponElimina
  12. LURDES ESTRUCH3 de juny del 2010, a les 16:19

    Moltíssimes gràcies, Pau!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)