I així t’ensorres,
pataplam,
de mica en mica,
Assaboreixo
la coïssor
de l’esvoranc
continental,
o similar
i sideral,
Que em va in-ferint
l’antic entorn
cot-afluix-at,
guaita’l com cau
encara ara,
Amb borrissol
t’A-temperava
les aspreses,
les frisances.
Poc que
aixopluga un
cop que salta, ja
que electrifica i
pica, si no mata.
I l’agre bilis
que s’hi escola
entre els plançons
i degoteja
àcidament
Passant pel filtre
d’una cuirassa
obsoleta,
atàvica,
L’engoleixo al capvespre
servida
a petites dosis,
me-tò-di-ca
pulcra
me-tò-di-ca
pulcra
amb cullereta d’alpaca.
Voldríem que tot fos pau i harmonia,
ResponEliminaperò hi ha tant de que defensar-se.
(O no?)
Les defenses personals arriba un moment que s'agregen.
També hi ha l'actitud, errònia, de plantar cara a tot, com si tot fos en contra nostre.
Hi ha una màxima de les arts marcials que diu, "la millor defensa és esquivar el cop".
Tenim l'ego per defensar-nos, i s'acaba convertint en el pitjor enemic i font de problemes.
El poema és molt bo i amb molt de contingut, i la dansa ajuda a copsar el seu sentit.
Quin estol de creació lèxica, xD! M'agrada força. Hi detecto un to melanconiós o tal vegada, malgrat la ironia, un pèl fatalista? No ho sé. Flueix rítmicament i ja t'imagino llegint-lo.
ResponEliminaLa cullereta d'alpaca ens remet al passat o a allò que no és noble? Ja m'ho diràs.
Enhorabona!
Hola, Lurdes!!
ResponEliminaJo ara també em puc imaginar llegint el poema! Talment la música sembla que acompanyi el ritme de les paraules...
Hi ha tantes coses que ens hem d'empassar...perquè no ens podem defensar de tot ni totes les defenses són bones...
També tinc curiositat per la cullereta d'alpaca!
M'ha agradat molt, Lurdes, felicitats!!
La versificació sembla que deixi transparentar la música i la dansa que acompanyes vinculant-se al nombre d’estrofes que combinen amb l’alternança exposada entre punyent i melancòlica.
ResponEliminaEl recurs comporta diversos graus d’intensitat en les diferents formes d’expressió molt curoses però clares.
Com sempre, m'ha agradat molt!
Joan: segurament que s'ha de començar per esquivar el cop, però sense deixar de plantar-hi cara. La cosa deu raure a no perdre el control d'un mateix.
ResponEliminaI l'ego... de debò que no sé per què l'anatemitzes tant!
(Gràcies per trobar-lo un bon poema, i per sentir-lo rítmicament.)
Anna: moltes gràcies per l'afalac.
ResponEliminaSí que hi ha angoixa i un punt de fatalisme. (el que deu produir, en general, un canvi d'entorn vital, quan el tens a venir pròximament però encara t'estàs en l'antic i hi vas fent equilibris (existencials) per poder-t'hi moure. a vegades un topa amb algun moble cantellut.)
La cullereta d'alpaca vol dir el sentit tradicional i quotidià (present en l'antic entorn, etc.).
Moltes gràcies, Teresa.
ResponEliminaÉs tan difícil, assolir l'equilibri vital! : amb un mateix, amb els altres i amb les coses.
El quid de la qüestió deu ser saber mantenir el control d'un mateix. I no perdre la positivitat.
Moltes gràcies, Jordi!
ResponEliminaMe n'alegro que hi copsis el sentit punyent, la malenconia, i tot un amb el ritme. I que t'agradi!
Lurdes., aquesta facilitat de lèxic, aquesta transparencia de sentiments, melangía, un punt d'ironia.. cap a qui? o sencillament un canvi que fas en el teu escrit.. diferent, fort, convençut,inclús sembla que vulguis refermar "alguna" história que tens pendent amb tú mateixa? t'escric un trocet de "batiburrillo" que tic apuntat per les meves llibretes?
ResponEliminano sé si es correcte fer aixó, ja m'ho diràs, jo t'ho dic a tú Lulú.
(...)
Regeix en mi
la paraule primera
senzilla. Llunyana
estic d'assolir
la plenitud d'antany:
sorra fosa
entre dits
resplendets
escorça roja
pedra de riu i mar
pols de marges fruitats
enyor d'ahir
qui doloròs
s'apropa.
Com més en sè
més fils de llum
acaronan-me
blaus (...) *amb cullereta d'alpaca*.
Petò amiga Lulú.