Un dolor espès
opac
intern i coent
persistent,
a tall de sempitern recordatori,
és el que em causa Madona Cortisona
en la seva clara i metòdica marxa.
Em clama a dosis,
en un gota a gota permanent
mentre fuig del dedins del meu cos,
del moll dels cartílags, com dient:
“T’he deixat el fetge a lloc i me’n vaig
però ací et llego,
majestàticament,
una estentòria penyora,
la meva.
Siga com una botzina
perquè notis ma règia
absència
en la teva trista,
per vana,
ossamenta.”
.jpg)
