Recordo com si fos ara
aquell assolellat divendres tarda
15 d’abril del 94,17:10: 18, 19, 20...,
probablement foren,
que havies nascut
en 1 no-res
feia res,
i en un llit amb rodes
d’aquells que corrien
per llarg passadís,
Vall-del-Sol-Nadó
la-Vall-de-l’Hebró,
te m’havien posat cos a cos.
La teva mirada em fitava felina,
grisa i clara,
expectant.
Potser hi haurà qui dirà:
.jpg)
Si els infants nounats
ja siguin nins o ninones,
ninetes,
no miren mai,
sinó que un cop han bramat
clapen. O com si ho fan...”
I em serà ben igual
perquè tu sí que aguaitaves,
Heura;
em sostenies l’esguard
amatent, però parat :O
com dient-me:
de cuidar-me i tractar-me,
d’anar-me pujant?”
I jo,
I jo,
pauperríssima de mi
o del tot llega en la matèria,
no sé si n’he après ni poc ni gaire
de cuidar-te,
però sí ♀ sé que no ho oblidaré
mai.
mai.
Per moltíssims més anys
i ben vius i joiosos,
Prinsa...
Lurdes Estruch, abril'12
fotos d'Heura: hivern'95, estiu'00, hivern'04, estiu'11
Lurdes Estruch, abril'12
fotos d'Heura: hivern'95, estiu'00, hivern'04, estiu'11
Per molts anys a mare i filla!!!
ResponEliminamoltíssimes gràcies, Saudín! molts petons.
ResponEliminaOh! M'ha agradat molt!! I com m'hi identifico!!Quina experiència única, la de ser mare...sempre és com dius, com si fos ara...
ResponEliminaPetonets i felicitats a les dues!!
moltes gràcies, Teresa. i amb els pros i els diguem-ne contres. vull dir que hi ha vegades que te n'adones més de la infrangible prèvia de la gratuïtat que exigeix aquesta mena d'ofici de ser mare, i aleshores, de la banda egoista, et sents terriblement menystinguda (suposo que ho dec dir per les que som passionals de mena), però al cap d'una micona de lapse de temps te n'adones que tot i així ha valgut la pena. i a sobre amb moltíssim d'escreix.
ResponEliminao no? deu ser allò dels extrems que es toquen. una abraçada molt forta i un estel... de nit negra (ara que encara es veu clara. he vist que a partir de demà passat plourà ;)
És veritat, Lu... Acostumo a dir que no canviaria quasibé res del que he fet a la vida, però si ho dic amb una rotunditat absoluta és del fet de tenir el meu fill...No es pot comparar amb res.
ResponEliminaA mi m'agrada que plogui de nit quan estem tots a casa... em tranquil·litza i em dóna sensació de pau...esperarem aquesta pluja!
Una abraçada molt forta, germana!
Molt bonic i molt emotiu, Lu!
ResponEliminaPer molts anys molta felicitat i el desig de continuar la teva tan lloada tasca de mare-poeta-treballadora i defensora dels drets dels catalans.
Una abraçada
i sí que la maternitat és el més sublim. per intens i per profund i per gratuït. és AMOR en majúscules que surten de dintre, germana, i que sí primer te les difumina l'ego enrabiat (per si de cas, bé pot passar!) després se't poden tornar tan nítides.
ResponEliminamoltíssimes gràcies, Maria Teresa :) igualment, i endavant i amunt les atxes!
perfecte... una abraçada i disfruta del moment i dels moments.... petonet.
ResponEliminaMercè Sanchis
moltíssimes gràcies, marona! això mateix, a les verdes i a les madures... :)
ResponEliminauna abraçada molt i molt forta.
Molt bonic poema. I tan cert! Imatges tan vívides, per vivides, impossibles d'oblidar, i amb detall. A mi em passa igual. No hi ha res com ser mare, no hi ha res equiparable. I els esculls es vencen, que ningú no ens n'ha ensenyat l'ofici, fins que, amb el temps, arriba la calma. Felicitats!
ResponEliminamoltes gràcies, Anna. és l'impacte de trobar-te cara a cara amb l'altre ésser (ALTre?) que has portat 8 o 9 mesos dins teu, en tu, i tot de cop pren objectivament, evidència pura, una presència alterna, la seva. el nostre cara-a-cara més primigeni va anar així. el recordo com si fos ara, i l'he volgut plasmar, ex-pressar. recapitulant, a més a més, a la divuitena commemòria.
ResponElimina