bcn, mani cívico-indignada 19/06/2011
Amics!
¿No hi ha pas ningú que encara recordi
encara que d’una manera velada
aquella alegria de vida que el
món era just,
món era just,
que ens envoltava,
encara i si l’enteníem políticament,
en gran
mitjana
o petitoníssima
escala?
JO NO.
O sí, però...
—Justineeeeeeet....!!!!
ON eeeeeeeeeeets......???!!! Ja no
et besllumo, ja quasi, de lluny que te’m fas.
No hi ha color, tal dia com ara
Nosaltres no som d’eixe món
El món és a mig fer,
ResponEliminala societat és a mig fer,
nosaltres som a mig fer.
Ítaca és fer camí.
Joan Grau
Jo m'enrecordo molt, i amb venen ganes de plorar, potser a les hores, no valoravem el que teniem.
ResponEliminaAguantarem Lu, i vencerem !!, aixó és el que hem de pensar.
M'enrecordo, que de vegades parlan amb els meus fills de la nostre història pasada, ells en diuen,"Quan era tot amb negre".Doncs ara hem tornat anrera.
Una cosa és segura, En sóm molts mès dels que ells volen i diuen".
Una forta abraçade
Carme Luis
jo diria que el món mai és just, nosaltres i la nostra percepció fem que sigui allò que ens agradaría, s'aconsegueixen objectius i en perdem uns d'altres, sempre igual i sempre diferent, el gran error és pensa que tot està fet i no és pas veritat tot està per fer, per aconseguir i per mantenir......
ResponEliminaPero la lluita constant és molt difícil de mantenir i el poble vol "pan y circo"... fins que no s'acabi el pa i el circ seguiran embadalits devant de les distraccions i pensant que tot allò que diuen els agorers no va amb ells....
però és que hi ha una diferència abismal entre l'estat de coses d'ara i el de fa fins i tot 20 anys, Anònim, o 30! a vejam, fa 30 anys jo en tenia 21, en recordo les manis 11 setembre, el 23F, un any abans! tot era nou i esperançador, si més no, i no ho volíem perdre. la universitat pública (el meu 3r any aleshores) era inqüestionable, o almenys a mi se m'hi feia.
ResponEliminapotser tb hi influeix l'edat, la maduresa (?) però a mi m'estressa de mala manera, o força, l'estat de coses d'ara. i de fet sí que deu anar bé mirar-ho amb perspectiva tal com fas tu.
això sí que és veritat, Carme. almenys ara tenim que ens n'assabentem, un gran QUÈ. la gràcia fóra fer una autèntica pinya unida, la unió fa la força :)
ResponEliminai tant veritat, Joan. creixem conforme vivim, a les verdes i a les madures. el camí d'Ítaca com a autèntica vida.
ResponEliminaSembla que ara ens toca viure dels records, però no defallim, això mai!
ResponEliminaJa tens raó, Lu, ja....
ResponEliminaEl que jo trobo també de diferent és que quan protestàvem per les injustícies que veiem fa uns quants anys teníem esperança de ser escoltats. Ara hi ha la sensació que res no té remei i ens aboquem a l'abisme inevitablement...En fi! Seguirem caminant!!
Petonets, germaneta!