Em sobta
la recurrència
que em ve,
dia sí dia també,
d’heure’m conscient
que la gran meravella
de la meva vida,
la més intensa,
ha estat
és
fer la mare
ser-ne.
I,
si,
en el meu cas,
és un sentiment
profund
intens
intens
sublim,
I ho he fet,
o
ho faig,
tan diferent o convencionalment...
siguem francs:
objectivamalament,
La meravella que besllumo
o albiro
deu venir
de l’expectativa,
per força
inacomplerta,
d’imaginar
QUÈ deu sentir:
la immensa profunditat
miraculosa
en què es deu sentir immergit(ida)
aquella
(o aquell)
qui
ho ha fet,
o ho
fa,
ho ha fet,
o ho
fa,
senzilla-
ment
BÉ.
Fer-ho bé?
ResponEliminaEntre que aprenem i desaprenem
dels vells prejudicis,
tòpics i passions;
amb prou feina ens dóna temps
per assumir i aprendre
dels errors.
Bon dia Lu, res a dir al teu poema...... les mares aprenem i gaudim i patim i ho fem bé, segur..... Mercè
ResponEliminaProu captatios i prou flagel·lar-se. Vols dir que hi ha alguna mare (o pare) que ho faci bé? Segur que no. Tothom comet errors, d'un caràcter o d'un altre, per excés o per defecte, per motius tan diferents i variats com la vida i les persones. I, si no, analitza les actuacions dels teus pares i ho veuràs. No neixem ensenyats, no fem cursets de pares, fem el que bonament podem i sabem.
ResponEliminaAmor, molt d'amor. I paciència i una certa renúncia. De mica en mica, amb el temps, les coses es van posan a lloc. Quan els fills comprenen que els pares no som supermans i superwomans, sinó persones de carn i ossos amb les nostres pròpies pors, mancances i frustracions.
Un petonet, Lu.
Cap sentiment és comparable ni és tan penetrant com l’amor de mare, tanmateix, les relacions son sempre febles i la vida dona moltes voltes que a vegades fan brollar dubtes, el poema, però, per a mi, expressa sensacions inequívocament positives i entranyables.
ResponEliminaHola, Lu!
ResponEliminaEstic d'acord amb l'Anna. No naixem ensenyats ni amb llibre d'instruccions. Però l'instint maternal és un dels més forts que conec i supleix bona part de les mancances.
Fins i tot quan ens equivoquem el que busquem és el bé pels fills.
Sí, és una meravella immensa i sublim l'experiència de portar una vida al món.
Petonets!
MOLTES GRÀCIES A TOTS 5!
ResponEliminala veritat és que ja ho sé, això que dieu, i el sentit aquest de culpabilitat hi és més quan l'experiència maternal, la dedicació, el dia a dia, no és per a una una qüestió vocacional. no ho sé: quan jo era petita, hi havia nenes que tenien claríssim que volien FER de mares + mestresses de casa, amb la dedicació, els hàbits, l'organització tradicionalment entesa per al tal mester. jo, no.
i ara, que he de fer de mare total, noto que no en sé d'aquesta manera convencional (amb la qual cosa hi ha cops que voldria definitivament ser de les altres!), i/però al capdavall sempre acabo adonant-me que si faig el que puc, i si mantinc la calma, i si hi diposito molt d'AMOR, ja acaba quedant prou bé. i aleshores, si ho noto, sóc molt feliç.
i hi ha de tot (positiu, negatiu, recapitulatori...), i per això pel carrer m'assalten llambregades d'aquestes de la consciència del meravellós que arriba a ser ser mare.
tot això ho sabia quan he fet el poema, d'aquí el títol. som el que som i a fer-hi el que puguem amb DO de pit. (oi?)
Un poema molt entranyable: amb dubtes, sentiments, esperances orgull de mare: quina escudella més bona!, encara que de vegades no surti com nosaltres volem.
ResponEliminaJo, abans de parir, em vaig comprar les revistes "Ser padre", llibres i més llibres... i he tingut de totn i més, i tinc... I no sé com arreglar moltes coses perquè no estic sola, però tampoc sé com sortiria si estigués sola. L'única cosa certa que sé és que he intentat fer-ho el millor possible. Una abraçada, Lu!
suposo que és aquest el QUÈ, Maria Teresa; deu ser allò de la facilitat major o menor que tenim cadascú per a unes coses o per a unes altres, però que les podem fer TOTES, a l'específica i bella manera. i que la vida, si et deixes, és un continu aprenentatge. i molt d'amor.
ResponEliminauna altra abraçada molt i molt forta.