A la vora de la via
s’hi congrien energies,
Katiusques, botes fines
Sabatetes de taló.
Xerriquen les rodes
Retrunyen, a fora,
s’engrimpa, qui espera,
a l’espai sideral:
Mart
Tram
Llum
Bram
Si miro a baix,
m'acuden les pedres moleres
al cap
i amb una menuda rateta
Si arriba, metòdic el tren,
tant sí com no, ineluctable,
em sotja l’eslava heroïna,
romàntica Karenina
de voluptuosa vida,
la mort en un sot.
Tota foc.
Molt bonic. Bon any!!
ResponEliminaOstres, tu també penses en Ana Karenina sempre que estàs en una estació de tren? Jo sí!!! Fa molts anys que em passa.
ResponEliminaM'agrada molt. Està molt bé. Suposo que tu, com que agafes força el tren, et serveix de motiu d'inspiració (i també de tema pròpiament dit) amb freqüència.
Una abraçada.
Ja tenia raó Wilde (i en Murgades).
ResponEliminaEstació, trens, vies i penombra, visió de comiats amors , llàgrimes i somnis que enllaces en rimes sobtades i esbrines en estrofes que neixen dels records que duus dins.
ResponEliminaExcel·lent foto!
El so d'un tren, els so d'una via...d'un acomiadament.... xulo!!!
ResponEliminamoltes gràcies, Gemma, igualment molt bon any!
ResponEliminael tren i el tram, i el metro, i el bus. i a peu. (només em falta el cotxe, hehe...)
ResponEliminai sí, ara que ho dius...: és l'art que és imitat per la natura, gran veritat (apresa de mestres Wilde i Murgades).
moltes gràcies, Jordi: per aquesta paràfrasi-lloa i per afalagar-ne la foto. bon any!
ResponEliminamoltes gràcies, Atticus! un acomiadament o un somni, o una esperança. molt bon 2011!
ResponEliminaSENT ELS MOTS D'ANTICS VAIXELLS,
ResponEliminaRECORDE MÚSIQUES D'ALTES CELS.
LLIG CONTES MAI CONTATS,
SOMNIO DESITJOS I DELERS,
ENDEVINO MARS D'ESPERANCES,
GUAITE DELERS FETS REALITATS...
que bonic, Àngels!, i delerós...
ResponEliminabenvinguda, una abraçada ben forta. i molt bon 2011!
Ai! l'estació de Sant Sadurní, a la foto. De tant en tant tornem als origens, i els records, les evocacions, velles o noves, s'intal·len en la imaginació. A mi em dóna un no sé que depriment,i solc anar a l'hivern. El poema és evocador i ritmic, gràcies.
ResponEliminaLa vida és un viatge.
ResponEliminaParpellegem,
mirem al nostre entorn,
respirem...
i el tren torna a arrencar.
sí, Pep, que bé que l'hagis reconeguda! era un diumenge a la tarda, i em va agradar la claror i la llum que hi quedava, amb la posta de sol.
ResponEliminaa mi tb em fa una mica de melangia, deu ser que m'hi vénen sensacions de records en unes quantes tandes, de diferents èpoques, i se sobreposen.
molt contenta que t'agradi, una abraçada ben forta. i un bon 2011!
sí, Joan, un viatge de vegades sorprenent i de vegades monòton, o desconcertant. la qüestió és mantenir-ne mínimament a ratlla el timó. (crec.)
ResponEliminai de vegades cal respirar molt fondo!
petons, i molt bon 2011.
A m'atrauen especialment les estacions de tren, Lurdes! I també imagino les històries que han viscut. Indubtablement relacionar Anna Karenina amb el tren és quasibé imprescindible!
ResponEliminaGràcies pel pack -paraules, imatges, so- el conjunt és és del tot soberbi.
Petons i felicitats, Lurdes!!
moltes gràcies, Teresa!
ResponEliminael Tolstoi (la Karenina, o el Guerra i pau, xD...) van ser els meus preferits de capçalera des dels 14 anys... (juntament amb els Mosqueters, la Jane Eyre...). I hi ha moviments, actes, hàbits del tot quotidians que hi remetran irremissiblement per sempre més; a vegades des del subconscient, i a vegades en què es perfilen en tota la seva consistència.
[l'Anna Karenina personatge s'autoimmola en el propi foc, però l'essència de l'obra (així com de Guerra i pau), la vitalitat tolstoniana (i el seu mestratge, o i tant) perviuran per sempre. crec.]