No et cal fer res,
 |
| pintura: Miranda i la Tempestat, W. Waterhouse, 1916. |
no és tan terrible,
que ultrapassi la mesura
humana habitual,
O que excel·leixi en una traça
esbiaixada, insegura, vulgar
abrupta, impetuosa, instintiva
distreta,
lliure.
Simplement deixa’t portar
pel vaivé de l’onada
repetida, remorosa,
grisenca o pebrada,
quotidiana,
que amara i esquitxa
o ennuega i a voltes ofega
les fèmines neules com tu.
Mantén ferm, això sí,
ten-lo en compte,
l’esguard al timó.
Ni hi re-filis
d’esquitllentes
vejats si s’acosta una barca.
Determinisme o determinació?
ResponEliminaEus ací la qüestió.
Deixar que les coses passin
i no perdre el rumb.
Determinisme i/o determinació.
Acceptació i rebelia.
Ser i no ser,
però estar alerta.
més problemes maternals? aix, aquests fills. Potser suportar l'espera que el temps passi i es facin una mica més grans és impossible d'evitar.
ResponEliminaCaram! Veig que encara necessito unes bones crosses per caminar en aquests món de la poesia. Per mi sol encara no sóc capaç de treure'n tot el suc... Per això sempre m'agrada deixar passar un o dos dies abans d'entrar a llegir la poesia, i poder llegir el màxim de comentaris que aquí t'he hi deixen gent molt més versada... M'ajuden molt a entendre, o a veure-hi coses, que jo no he vist.
ResponEliminaGràcies a tots! Sempre paga la pena donar-se un tomb per aquestes golfes, plenes d'art i cultura.
Joan: sí que és del tot existencial, em va venir a partir d'una bronca concreta, un d'aquells moments en els quals l'opció d'un(a) oscil·la entre esquinçar-se la vestimenta o posar-hi distància, a'viam què passa i la mirada nord enllà. el poema està fet d'una tirada no gaire depurada i és una mera reflexió personal. celebro que t'agradi.
ResponEliminaAnna: sí, la bronca era amb el meu fill, aquest és el reclam puntual (que tan sols he apuntat en l'etiqueta).
ResponEliminaEn moure’s les onades versifiques tot l’afany i l’expressió del batec quotidià de ta vida, amb l’esforç rítmic, l’essència de l’acció i els esquitxos que t’ennueguen. Subjecta't bé al timó enfront dels udols del vent.
ResponEliminaEl vídeo de Lluis Llach fabulós . També m’ha agradat molt la nova presentació del bloc. Una abraçada.
moltes gràcies, Pau!:
ResponEliminaja et dic, el poema arrenca d'un moment d'aquells concrets i difícils de resoldre i que si t'hi enfrontes impetuosament el "resols" amb 4 crits (jo, de petita, tampoc no em deslliurava d'un castanyot!), que de tota manera no has tingut per què detectar, ja que tampoc no ho explico. el poema és senzillament una reflexió sobre el sentit de la vida, la conclusió de la qual ve a dir tan sols: "abans de res, posar-hi calma" (i la cosa per a mi és aprendre d'una vegada a fer-ho, hehe...)
moltes gràcies, Jordi!:
ResponEliminaper l'afalac d'associar-hi (fins i tot en aquest!) els sons, en l'àmbit fonètic, i la figuració de l'onada. (i quan hi penso ja miro de prèmer ben fort el timó...)
i a que sí, que és preciosa, aquesta adaptació teatral, cabaretera, del tema del clavell d'en Llach...! : jo tenia la referència de l'antiga versió, i quan em va sortir aquesta vaig quedar-hi embadalida.
(tb celebro que t'agradi el bloc! : és que quan em vaga m'hi poso a'viam què hi ha, i hi vaig afegint reclams, delits i dolçaines.)
Val més una retirada a temps que perdre el control... tot i que, massa sovint, els fills tenen l'habilitat de fer-nos perdre l'oremus... però de tot se'n aprèn, i tu, a més, de tot n'ets capaç de fer-ne poesia, res més positiu per tu, i pels que et llegim. Com sempre, gràcies.
ResponEliminamoltes gràcies, Pep! : i tant, si la tenen!, i la raó més íntima i nua d'un poema gairebé sempre és terapèutica, i després s'hi afegeix i ibrica l'art, però en un tot-un. com allò que dèiem de les mandales. (almenys per a mi.)
ResponEliminauna abraçada ben forta.
Si a la interpretació que tu dius del poema afortunadament i vaig saber arribar, però no et pensis, que abans me'l vaig tenir que llegir quatre o cinc vegades i acudint al diccionari un parell de cops. Encara que de les paraules dins del context se'n podia entreveure el seu significat... Però sempre és bo no refiar-te'n i donar-hi una ullada.
ResponEliminaNo vulguis saber la d'anys que vaig viure pensant que "vehement", significava que era una persona comprensiva, tolerant, que admetia el punt de vista de l'adversari sense gran oposició... Fins que un dia, com que la cosa no m'acabava de quadrar amb el context, se'm va acudir mirar el diccionari... I és clar, la sorpresa va ser bona. No era ben bé el contrari, però poc se'n faltava.
Des de llavors, ja és una costum i sobre tot a partir del dia que vaig anar decidint de passar-me a la meva llengua materna, tot i les meves mancances fruit de la escolarització espanyola que se'm va imposar, i que serà una cosa que mai els hi podré perdonar als governants espanyols i a la seva dèria de pensar, que és la seva llengua la parlada per qualsevol de les deïtats que pugui existir. Una autèntica paranoia, que ha quedat ben reflectida, en el famós "habla en cristiano", i quan no anava seguit amb un, "polaco de mierda".
Ah! I en quant al vídeo del Llach, és la segona vegada, en poc temps, que em sorprens en una versió que desconeixia i que m'han gratament sorprès.
També m'apunto a felicitar-te per les millores que vas posant al bloc, poc a poc el vas millorant, i et va quedant una espai molt agradable.
Una abraçada! I espero que continuïs convidant-me a poder-lo visitat... Gràcies.
moltes gràcies de nou Pau! : per a mi és un autèntic plaer venir-te a ensenyar un poema just acabat de fer; a més a més noto que et fa il·lusió.
ResponEliminai, doncs, si has après ha escriure català d'una manera autodidacta, ho fas superbé!
aquesta versió del clavell d'en Llach tb ha estat una troballa per a mi; després, pensant-hi, em volta pel cap que es tracta d'una escenificació de les cançons que hi va haver al TNC just després d'haver-se retirat ell. crec.
(i moltes gràcies per dir-me tb que t'agrada la nova abillamenta del bloc! una abraçada ben forta.)
Gràcies Lurdes! Però hi ha una cosa que em costa molt en millorar i és traurem de sobre les influències del castellà. D'utilitzar certes formes o maneres de construir frases, que en català no són correctes. Com el famós "algú ho havia de dir", i que jo, per desconeixement i sense donar-me'n compte, puc dir "algú ho tenia que dir", i quedar-me tan tranquil. I això si no ho aprens de petit costa un munt de corregir.
ResponEliminaAixí que ja ho sabeu, sempre que pugueu no us talleu gens i corregiu-me tant com pugueu. Us ho agrairé molt.
... ?! : va Pau, que l'escrius molt bé. (i això de la influència del castellà, ja és de per si inevitable, com a llengües de contacte que són. l'ideal hauria estat que en tota la immigració que hem tingut hagués pogut passar el que va passar en la de la postguerra i als pobles: que vagin fer automàticament la immersió lingüística en català... però en podríem parlar hores.)
ResponEliminaaixò de les fórmules lingüístiques castellanes que calquem... la cosa suposo que és resol amb classes, llegint, escrivint i/o fixant-s'hi molt. i tu ja ho fas!
Si no arrivo a rellegir el poema 2 i 3 vegades, hem costaba esbrinar que era una bona "enfadada" amb el fill, tù ja saps, que encara mès, o sigui per triplicat, expressar.me en català em costa suor.. i encara no he arribat a la llagime, però si a la rabieta, de voler i no poguer saber contestar, o respondre.. "vès a saber ara quina es la que haig de escriure i es correcta" o cap de las dues!!!
ResponEliminaJo amb tò d'humiltat penso com a mare que inconscient cerques respostes on saps que no n'hi ha. Et paralitza no saber assolir l'objectiu.. d'un jove, que es el teu fill que passa per el problema de la pubertat.
Que som generacions molt distanciades, sigui per la tecnòlogia, per la ciencia "infussa" o sencillament perque costa d'entendre el que tenen dins seu, vols començar a entendre, i no t'agrada.. però si arrivarà el dia que per casulitat obriràs els compartiments estructurats , raonats..
un dia per casulitat, veuras una reacciò en cadena i tots dos entendreu el que os ha passat .. un per que es la mare i voldrìa que tot fos diferent i al fill encara que no ho sembli el mateix raonament tindrà perquè inecxorablement (a saber com s'escriu). ell tambè es fà gran i encara que costi reconeixer, tancat en el seu habitacle; dirà.. quanta raò te la mare... però potser que no claudiqui tan aviat... ja li dirè mes tard!!!! Gracies per un poema tan bonic i sobre tot per no possar puntuaciò aquest català meu.. que ja no sè si es català.. o una punteta de "xarnego" tè.
Demano com sempre disculpes, quan escric alguna cosa "meva" si que faig el ritual d'agafar diccionaris i tots els estris que hem puguin ajudar, però responent a una bona amiga espero la seva comprenssiò, aixì com tots els contertulians.
Una abraçada Lulù.
**crec que no cal dir que tot el que hi ha en aquest vers, mùsica, pintura i tota la pàgina en sì, fà que estar en les golfes sempre sigui un plaer per a mi.
moltes gràcies, Mercè!
ResponEliminade fet la bronca amb el meu fill va ser el detonant d'aquest poema però "no en parlo" enlloc, o sigui que no tenia perquè deduir-se havent-lo llegit (només he posat "maternal" etiquetant, i ja està). el que vol expressar és el sentiment d'ofec que de vegades ens aclapara i la necessitat segons com de no enfrontar-s'hi a crits i esquinçant-s'hi un la vestimenta, sinó contemplar les coses servant-hi distància i deixar-les una mica fer. (però portant-ne el timó: o sigui estant-ne al cas del tot i gratuïtament.)
en fi: la calma per sobre de tot.
i cadascú és mestre en el seu camp. jo m'he passat 30 anys fent-ho tot en català, els 10 primers autodidàcticament, i els 19 darrers com a especialista, o sigui que tampoc és un gran mèrit en el meu cas escriure servant l'ortodòxia que cal o que un vulgui servar.
i des de aquest mateix punt de vista, valoro molt i em fa molta emoció que m'aconsellis com ho has fet respecte al meu fill (és a dir, al QUÈ de l'adolescència), i que t'agradin la música i les pintures del bloc.
un petó ben fort.
Lurdes bonica. No sé si m'hi hauria de posar o no... espero que no t'enfadis. L'adolescència es un mal que passa amb el temps, s'han de mantenir les regnes tenses i de tant en tant, deixar-les anar una mica. D'aquí a 5 anys problema solucionat.
ResponEliminaM'agrada llegir les teves coses. Un petó.
MARTA VALLS
Marta: per què m'hi hauria d'enfadar?!!
ResponEliminaal contrari, i moltes gràcies per l'encoratjament.
(i totes teves per venir a llegir-hi!, només faltaria...)
Per si et serveix de consol, Pau, jo porto dos dies llegint el poema!!
ResponEliminaTota una lliçó de vida, Lurdes! És fascinant el que poden inspirar els fills! "Sigue's tu mateix, obert a tot, no et resisteixis als canvis, a l'aventura, a allò que és nou, encara que això potser et farà patir!!...Però no deixis de ser fidel als teus principis, no et deixis entabanar, tingue's present els teus valors i no tinguis por de rectificar i seguir..."
Un amiga meva deia que amb l'adolescent, per molt que t'hi enfadis, sempre pots començar de nou; però jo crec que guanyar-se el seu respecte i la seva confiança és una feina des del naixement... Diguem-ne que t'has d'haver guanyat una mica el fet que ara siguis el seu punt de referència!!
M'ha agradat molt el poema, Lurdes! Petonets!!
Per cert..."sigue's...tingue's"...és correcte???
des del naixement, i anar sospesant i fent equilibris amb els pros i els contres, i que en el fons de tot sempre vencin els pros. i que un sàpiga estar amb ells sense aclaparar mai però alhora fent suport i sabent. ara és difícil perquè el seu refugi vital són els amics, la penya, i un tot un fet de molts qui sap com resulta, i a vegades es tracta, en detalls concrets i en viu amb un, el fill, d'un front compacte, sense escletxes, que un té al davant per obrir.
ResponEliminasí que és tota una aventura, Teresa, i un ha de tenir clara la fortalesa amb què compta i anar-hi endavant. un petó molt fort.
(a! : sigues, tingues... van així, tots en un, són imperatius: tingues tu, tingui ell, tinguem nosaltres, tingueu vosaltres, tinguin ells... un altre petó ben fort!)