Ets com au
carronyera
a l’aguait
o a l’espera
d’assalt
sense treva,
si escau
o espurneja
un "no-sé"
de part meva,
una poca destresa
o de traça,
en la brega
diària,
quotidiana.
El sarcasme
que injectes,
la ràbia
que és meva
i que esclata
vermella,
punyent i
sincera.
I esperes
dramà-
tica escena,
que em dol
i esparvera,
Al final
mal que mal
remeiera.
O...
És el bo
o el dolent
És l’infern
o bé el cel
És el mal
o bé el bé,
Com el negre
o el blanc,
també fosc
i abismal,
tan perversa
d’excelsa com era
la brega.
Concloent:
És l’etern
i present
Maniqueu
del no-Res
o del Tot,
del ben bé
tot el que és,
Un cop t’ha quedat
ben girat,
l’ex,
del revés,
de graus 180 en el cercle
(o més),
una o dues dècades
després.
Ets com un au carronyera,
ResponEliminao a l'espera d'assalt sense treva.
Sona tan bé, que al llegir-ho,
perdo el compàs.
Després, un pas endavant
i un enrere. És l'indecisió
en la brega diària.
El sarcasme, la ràbia....
Tot dol i esparvera.
Veig l'hesitació del vol.
Dubtes que perseveren,
tenen l'aire d'encorbar-se
sobre un punt de partida,
per cloure que, un cop ben girat,
sembla ser la direcció correcte.
Una o dues dècades després......
matisen cel seré i llunyà
per deixar la porta oberta
a la vida.
La foto de Luz Casal
molt adient i expressiva.
Una abraçada.
Doncs mira per on Lurdes, que avui tinc un dia d'aquells relaxats, i que m'he pogut posar a saborejar bona poesia i gràcies també per la cançó de la Luz Casal, que sempre a estat una cantant que m'ha agradat molt, però que aquesta cançó no li coneixea i està molt bé...
ResponEliminaPerdona, però aquest dies he tingut tot això del Facebook bastant descuidat, ja t'explicaré per què.
Fins aviat, una abraçada i continua omplin la nostra vida amb coses belles.
És la primera vegada que llegint els teus poemes no et veig físicament en el meu cap recitant-los amb la cantarella i la ballaruca. Tal vegada perquè, per primer cop, hi veig tota la ràbia continguda i la sensació d'injustícia. M'agrada. I trobo que està molt bé explicitar la ràbia.
ResponEliminaPetonets, Lulu.
Quan l'allioli es talla,
ResponEliminano val la pena seguir-lo remenant.
Una ratlla a terra
no té perquè ser un abisme.
Una feixuga motxilla
plena d'andròmines del passat.
Ai, Lurdes!! Quantes coses tenim les dones en comú!! Per què hi ha experiències que són com un fil conductor? M'ha agradat molt el teu poema perquè el sentiment hi és present i això fa que arribi més fàcilment!.
ResponEliminaI la cançó de la Luz...carai...han sigut uns moments molt emotius...
Ja que hi sóc felicito també als teus altres comentaristes...noia, quin luxe, tot plegat!!
Moltes gràcies!!
Jordi, moltes gràcies.
ResponEliminaEssencialment és tal com dius. I la Luz l'hi he adjuntada perquè la sensació que he volgut expressar en el poema se'm fa clara com en un punt compacte, a ritme de rock lentet i de bolero.
Formalment, em va començar a sortir així, trisil·làbic (com feia, d'antic, mestre Roig, salvant òbviament les distàncies), i vaig anar mantenint-ne el joc.
Moltes gràcies, Pau! : em fa molt de goig que t'agradin els poemes que vaig penjant per aquí. (i jo també sóc molt fan de la Luz... aquesta cançó és bastant antiga, uns 8 o 9 anys. recordo el dia que la vaig sentir per primer cop, aquí a la feina... vaig dir-me: "ta-te..., si sóc jo!")
ResponEliminamoltes gràcies, amigueta Anna. Deu ser per això que li deia a en Jordi...: el poema em va anar sorgint arran d'una mini-anècdota --verídica-- en què aquesta angúnia continguda (igual durant anys i panys, qui sap) es va perfilar diminuta però clara i punyent.
ResponEliminaaleshores em van anar sorgint els primers mini-versos, sols solets, i ho he anat dirigint cap a l'universal "amor-odi".
(jo sí que em veig igualment dient-lo...: en tinc ja uns quants d'acunulats per recitar allà a la poesia viva, hehe...)
Joan: quanta raó!
ResponElimina(el que passa és que de vegades la distribució de components, en cada circumstància, es complica de no dir...)
Teresa, moltes gràcies!
ResponEliminaSí que potser la sensació que he intentat expressar en el poema i de què parlem es fa més aguda en les dones. És un d'aquells moments en què el sentiment (odi/amor que fou amor/odi, un(una) se sent víctima però alhora també reu) esdevé retroactivament clar i meridià.
He volgut poetitzar-ho.
Aquest poema ja es dels meus, enfadada, rabiuda,per algún record, que no voldríes recordar, la ràbia que es teva i esclata vermella, quina expressió tant certera en algún moment de la vida de tots.. el cel, el bé o el mal, no había imaginat que tinguessis per sort meva, uns pensaments continguts tan arrelats. Està tan ben construit!! Gracies Lulú de les golfes. ara a escoltar a la Luz, encara que tinc el cd peró amb aquest poema com un tapiss sonarà totalment diferent. M'agrades amb aquest caràcter
ResponEliminaespero llegir.ne més.
petó sincer (d'una novata que t'admira molt)
moltes gràcies a tu, Mercè, poeta!
ResponEliminaÉs allò que et topes per enèssima encoberta vegada (i pel que a mi respecta, encara!) amb una esceneta com la que apunto en concret, i tant és quin sigui el pretext, el més vulgar de tots. Aleshores sents intensament --bé que breu--una tal violència (psicològica), i la necessitat imperiosa d'escriure-la poèticament, d'universalitzar-la, per posar-la (i posar-te) a lloc.
És el que em va passar aquí.