[AVANTCOBERTA]
Són 1000 astroides
en punxa
que arriben
i et fiten
pels dits del calfred,
ert,
a dintre del peu.
La feixuga punta
de l’ungla
que es tensa
i repensa
en la inèrcia
la genuïna
essència
del gel,
Tel
al frec del no-res.
I.
Com és,
Que
20 anys menys
I et fessis nítidament just
I una intrínseca puresa
... autista
t’amarava,
I
20 anys més
I et facis gèlidament cínic
I una irreprensible abstèmia
esportiva
t’embolcalla,
I així com no m’ets,
L’EX,
No et dignes ni a llegir-me
del dret?
II.
I com és
que tu,
l’HOC,
que
a cops sembles
Foc,
La flor més rodona
amatòria
per dins i per fora,
a l’estora del foll
Doll
de líquid ambrós
abrusador,
a cops semblis
fel?
Metòdica mel,
l’absenta planera,
Entelèquia
valenta
i etèria
Allunyada d’aquí,
Ni...
que amb tant frenesí
[RERECOBERTA]
que el sento:
Són 1000 estrelles
antigues
formigues,
caliues al plec
llec
de sota del peu,
Que s’hi dipositen,
amigues,
sentides,
sentides,
I s’hi arremolinen
alegres,
festives,
baixant les escales
del metro.
El poema està molt bé.
ResponEliminaEl passat canvia a cada pas del present.
Asteroides, estrelles, formigues...
M'encanta, Lurdes. És un poema que, tot i haver-lo interioritzat, et torna cridar per a què el rellegeixis una vegada més.
ResponEliminaLa veu interior, "metòdica mel d'absenta planera", t'atrapa amb les seves 1000 estrelles i s'hi arremolina al teu voltant. T'atrapa... des del present al passat, des del passat al present, i t'adones, com apunta en Joan, que a mesura que passa el present, el passat es va transformant.
Rerelectura: és el que sento.
Felicitats!
Joan: vol ser més que res la dualitat. Tb passat i present, però igualment entre 2 moments amatoris (EX-HOC) i tb dins ells: contrast entre 2 lapses temporals en l'EX, i entre 2 vessants de l'HOC.
ResponEliminai el poema té caràtula: l'AVANTCOBERTA, quan et va agafant fredor de peus un dia d'hivern, per ex., i la RERECOBERTA, quan te n'entra l'escalforeta tan plaent allà dins del metro.
M'agrada....en fa pensar i repensar.
ResponEliminaPer llegir-lo infinites vegades, ;)
moltes gràcies, Manel!
ResponEliminala idea és de dualitat: passat-present amatoris, 2 moments en el mateix passat (EX) i 2 més en el present (HOC), i igualment en la caràtula, com si fos una coberta (pel davant, a tall de pròleg), i pel darrere (d'epíleg).
i tb he mirat que els sons s'anessin cridant consecutivament.
Ooooh. M'agrada molt i remolt. S'aprecia perfectament la dualitat i té un agradable ritme interior que et fa voler llegir més i més. M'encanten l'"avantcoberta" i la "rerecoberta". No solament per l'original idea, sinó també pel text pròpiament dit. També trobo molt inspirat el fragment de l'EX, amb aquestes preguntes retòriques.
ResponEliminaEnhorabona. Hi tornaré.
Per cert, la foto perfecta.
moltes gràcies, Atticus!
ResponEliminamoltes gràcies, retrobada amiga de l'ànima.
ResponEliminala idea era plasmar-hi la dualitat.
en el cas de l'EX, he mirat que s'hi anessin equilibrant les frases pel que fa a l'estructura gramatical i que quedés com 2 ales de papallona (?).
l'HOC són 2 vessants del present.
i les tapes: la fredor (literal) als peus, i per contrast l'escalforeta, quan hi van sobrevenint.
Hermoso, Lurdes. Me gusta mucho el sentido del ritmo que tiene tus poemas. Besos,
ResponEliminaV.
I a mi la dulce cadencia de tus versos, Poeta. Abrazos.
ResponEliminaM'ha agradat molt Lurdes. Sí, hi veig aquesta dualitat que dieu..i també com una mena d'evolució...Per què tot a la vida evoluciona, és canviant, no???...És per rellegir-lo diferents ocasions..Jo diria que és d'aquells poemes que depèn de l'estat d'ànim i pots veure coses distintes.
ResponEliminaSí, suposo que aquesta n'és en el fons de tot la intenció (poètica): que sigui compartible per l'estat d'ànim de qui el llegeixi (tot i que l'hagi escrit des del meu propi).
ResponEliminaJosep: ni idea de qui ets (?) però igualment moltes gràcies pel comentari (i la lloa, xD!).
Em sembla que és el Pep Sala, Lulu.
ResponEliminaQuè vol dir "retrobada"? Que m'has perdut mai?
que bo, que bo....que bonic Lurdes!!!!!!
ResponEliminacom t'ho fas venir......es preciós!!!!!!
com ja no pot ser dir allò de quan sigui gran vull ser com tu.....Jo de petita....quan torni a néixer vull barrejar les paraules, els conceptes i els sentiments com ho fas tu......
felicitats!!!!!!
Anna, no què va. Però sí que t'he "retrobat" en el sentit de conèixe't més profundament per aquí virtualment, al fb
ResponEliminapetonet.
moltes gràcies Karma!
ResponEliminano és més que aprofitar un neguit (o 2) i escriure'l, i després anar polint.
un petonet, guapa (ja t'he descobert!).
Hola Lurdes, et volia fer saber que he comentat un dels teus poemes al meu blog, per si el vols visitar i en veuràs els comentaris que n'han fet les meves amistats...Has de saber que et vaig seguint, m'interessen els teus versos...El meu blog és: www.antonialladonet.blogspot.com
ResponEliminamoltes gràcies, Antònia! : hi aniré.
ResponElimina