L’òpera s’alça
i el cos te’m reclama,
Casa,
reblerta de pols
i antiquada.
Prò vindré a tota metxa
i veuràs la rabeja sencera
que et cal
—profilàctica, fos dit...—
o que clames,
i llavors de verbena,
sentida espronceda,
Germana,
I la bella claror
que et penetra a plaer
ja a la cambra del mig
et durà un manyac
al capvespre,
canicular,
I quina sort que estem enteses,
Llar amiga,
industriada i decadent,
urba-novita.
La bruixa guerrillera
que nia al seu aire
a l’entrada,
xarlestoniana,
et destil·la una rialla
salpebrada,
àcrata i nua
dins de la medul·la.
Les cases, les coses, el temps, nosaltres...
ResponEliminapassem, tornem i reflexionem.
Però, qui som sense els nostres referents?
Mmmmm. Acceptem la llicència com a testimoni de la necessària renovació.
ResponEliminaÉs molt bonic. M'encanta. I sense descriure pràcticament, hom veu l'espai. Me l'imagino antic però amb possibilitats, lluminós i que serà capaç de esdevenir molt teu.
Les coses i les cases tenen vida, sobretot si nosaltres ho volem.
La diràs dimecres?
Joan: doncs som fonamentalment ençà dels nostres referents, o altramanet dit, anem essent en ells conforme hi anem assolint consistència. (crec.)
ResponEliminaAnna: moltes gràcies, guapa.
ResponEliminam'agrada, que l'hagis pogut deduir com és sense que l'hagi descrit explícitament. vols dir això, no?)
la llicència té a veure amb l'entorn (del context vital que he mirat de poetar, és a dir el barri), la defineixo al penúltim vers.
(no ho sé, si el diré dimecres: igual dic el "doble plec d'amor fugaç" o aquell altre "verbejant".)
Esclaten les coses. Tot és ple de vida. Esclaten les cases, el barri, la teva veu... "àcrata i nua
ResponEliminadins de la medul·la".
No em repetiré quan a la qualitat.
Gràcies per aquesta perfecta joia.
Moltes i moltes gràcies a tu, Manel!
ResponEliminaSuposo que quan una és rampelluda de mena, sí que li deuen explotar/esclatar les coses! (per a bé i per a mal...) I sí que segurament és un alter-ego, la bruixa.
Hermosa forma de describir la luz, el aire el tiempo... Felicitats, amiga. Un petó,
ResponEliminaV.
moltes gràcies, Poeta! : suposo que és esprèmer el doll de sensacions i intentar que es conservin del tot (i eternes, universalitzades) en la seva justa essència.
ResponEliminauna abraçada ben forta.
Tot i que en aparença son més abarcables els grans edificis, el poema amaga celosament un boci de vida entre carrers i racons estrets. Descipció fidel amb la pinzellada minima. I ho fas amb la solidesa i sensibilitat de sempre
ResponElimina"amb la pinzellada mínima"... : moltes gràcies, Jordi. És exactament això el que (segurament) vol ser.
ResponEliminaSí, és veritat. KSA: àcrata i nua. Molt bé.
ResponElimina