"poema èpic"

Imatge: "Shakespeare is universal: Titania in Shangai", labuenaventura.livejournal.com/

Al meu fill

Hi havia una vegada 2 Dracs:

L’un vermell, molt cepat,

1 sol cap i garrativat,

L’altre verd, desnerit,

de 7 caps que giraven arreu,

amb destresa i a pleret

pels més recòndits racons de l’univers,

destapant fet i fet tòrrids secrets d’alcova i untosos afers,

tant si fos de temps remot com de rabiosa vigència.

Com si fos... sin enemics.

I hi havia en Marc,

que tenia por de l’aigua

com l’Arnau,

Que fa anys i panys que ja no,

i neda com Posidó,

Que lluu una veu greu i és gran,

i deleja atàvic amb trucs de màgia

com ara, amb l’art de la nigromància,

feia un metge fraticel i medieval, Vilanoví;

i amb la fal·lera abismal

del celebèrrim homònim

Comtal:

“oli”ejant però amb perícia ara sí

dalt del negre dosser d’un patí.

Que no li demanis del curs

(2n d’eso, l’institut),

i en canvi a balquena de gats i pedres,

i muntanyes grimpables i bicis i platges,

o que et faci un ou ferrat...

Que guarda amb ànsia a la butxaca

les claus del terrat:

«—Ei, ma..., que te les deeeeixes!!!,

espera’t, espera’t, que et passo al davant.

Mira l’elfa escabellada que es passeja

a la teulada

sense ombra ni traça

(li va volar d’una il·lusionada puntada de vara...),

I el Drac Fort i el Fitador!»

Diuen que es lliuren, a l’alba, a un combat estelat:

—Entrem forts i amb embranzida i filant-ne, a la vida!

com si entréssim en un joc.

breu especulació poetada sobre el caràcter de les Muses i la condició humana

Imatge: "Erato, Muse of Poetry" (1870), Sir Edward John Poynter.

Com deus riure-te’n,

O Èrato, musa

(com l’èpica Cal·líope, Euterpe

o la glamorosa Talia),

de les ínfules mortals,

dels nostres pobres i minsos afanys

—qui poeta qui dibuixa

qui musica qui figura—

que malden per tenir-te ben d’ells

i dels Altres també, però menys:

mal m’està dir-ho,

i si Els sobreïxes i ens minves envers,

ni que sigui una trista engruna,

ens entra una bilis profunda,

bé que possiblement breu

i per tant més que roent,

que ens fa malviure,

per un moment,

Però que, parada enllà i mirada al ras,

l’activitat gloriosa de l’Altre,

incita,

com energètica matriu,

aquell qui es relaxa i feineja al bell niu

—ull centrat en el propi art

i en el melic.

Lírica Èrato!:

Que no és gens cert que acaronis mai,

ni al biaix,

el breu i llampant mortal,

i que, en cas que et tinguin de cara,

els hi ets només prolífica en somriures,

i d’ironies,

i mitges tintes,

una gran gamma.

“poema a l’heura”

A la meva filla

Poema a l'Heura

,

la que s’arrapa i escampa

pels vells murs d’aquí a les cases

o en castells

o al llarg dels arbres,

i s’hi enfila amb una fibra

secularment present

(—la sents...?)

però alhora sedosa i turgent.

Que és igual com t’arrapaves,

—o no—, a mi.

Eres rodona,

petita,

viva,

nousortida de dintre meu

i em miraves expectant,

ulls perlats oberts i enlaire,

i em demanaves el què,

com en un dir:

“Què és el que m’espera, ara,

què tal anirà després?”

(—d’aquell jorn ençà, amor,

he anat sabent que et diria

que ens entendríem de cor!)

No et feies gaire amb les nines,

et mirava i m'esmunyia,

ni tampoc molt amb cuinetes

sinó amb contes i novel·les.

No t’enredaven els Reis

(“són de mentida, oi?”):

2 anys en 3 dies tindries,

petita eixerida,

les princeses eren “prinses”.

I sí que et plaïen les fades

(«que deixen polsim de plata

a la cara dels nens que fan bondat

—i que han acabat de sopar, és clar—

i argentegen l’endemà...»).

Ara el que sé és que no et sé per moments,

o no gaire,

si bé sé que t’encisa el violí,

doneta d’aigua,

i la germana holanda,

i els gals i la britània;

que tens per suprema delícia

nereides i gessamines,

I que em llisques, salvatgina i tendra,

entre els dits

i et voldria enrinxant-te àgilment al meu si,

com t’enrinxes a la vida.

 

 

"poema a bes-a-lu"

Un alçar-se amb mig malson.

I el pont.

El camí que porta el riu,

el gran pedrot [per a fotos]

les escales,

les canyes i rates pinyades.

Proles senceres,

bebe a l’esquena, motxilla,

gent que hi passeja i es filma

i 2 més que hi pesquen sota,

circumspectes.

Noves pedres que hi cauen

com les d’en’Nau, dos anys enllà,

i en trenquen concèntricament

no pas el blau

sinó un tall de gris

argentat i brillant.

A l’entorn,

un tou de caps fent rotllana

i atents,

vulgues-no vulgues i a gratcient,

a la clarícia turística pertinent.

I al lluny,

un gran castell patriòtic que et va atraient,

majestàticament inaccessible la bandera...

Bes-a-lu:

lloc antic i nou moment

amanit d’esglésies,

sinuoses pujades i calls,

ermites i cases velles

i tot aquell terra de pedra.

És el romànic-semític

en una mena de dansa estàtica

i meditada;

de botiga amb xarmé —també—:

de roba vestit-camisola,

ceràmica vària de postal,

melmelada de gerd, matafaluga

i pintura i joia del bell vitrall.

El cel, mica a mica,

es va omplint de núvols color roca.

Un saxo pica un ull, greu i savi, al sol

sonant dalt del pont,

i culmina un matí com ahir

solpebrat i rar,

temps aturat i fal·laç,

requadre d’auca,

agullada,

que tanca de sobte una nit tan dolça.

"poema a l'ego sum"

imatge: J.W. Waterhouse, "Eco i Narcís", 1905

I

Quin mal hi ha a ficar el cap en el llac...?

o bé en un riu, tant se val,

i virtual, es clar:

L’hi “fiquem” purament per mirar-nos en ell.

I aleshores un hom hi entreveu meravella:

hi tragina i potineja,

hi va engalzant les anelles

i hi percaça una substància

que s’hi creix i hi deixa traça.

I al final no és ella,

o ell,

sense la imatge del llac,

o riu,

que ja no s’assembla, ni mica,

a l’altra clàssica i fada imatge

narcisista.

Igual com si fos un gat

que volia ser més gran,

i abellia infants i àvies

vora el foc i en llits de baranes

els filava les manyagues,

però a l'ensems miolava al ras

al damunt de la teulada,

lluna roja i estelada,

i urpejant-se amb altres gats.

II

Et diran ego-ista, ego-centra, ego-latra,

si canvies,

en nits escollides, repetides,

de disbauxa,

el son grat que repara neurones

(les forneix i les instal·la, nova-saba, les renova)

per crítiques literades o noves fictícies,

poetades,

«que no treuen cap a res...

—reblaran— com si diguéssim de pes»,

i que et minven d’altres tasques

ben sabudes, valorades,

positives i eficaces,

necessàries.

I diràs que sí,

que no has sabut retirar-te en res

a una benèfica mater-famíliae,

si bé saps també de noiet

que encara emmiralla plaers

quan li inventes una faula

en nits insomnes o a la taula,

i que sí que sents, també, i atens,

que girar jorn no és sobrer

si la nit beslluma opaca

o falsa.

I prendràs, de l’antiga arca de núvia,

el fruit de vint anys diürns i de nit fecunda,

i cuitaràs d’endur-te per ensenya,

del reflex lliurat per Narcís i les nimfes

al bell riu,

o al llac pur,

un mapa esbiaixat, però al complet,

de tu.

"poema tardorenc"

imatge: Fageda d'en Jordà

[o d'aniversari 3]
A en Joan Grau

«—Són plàtans!

—No, són més alts,

I estilitzen el tronc,

l’escorça i les branques,

i ve un lloro groc que s’hi arrapa i branda

i les fulles pampalluguen,

coquetes, gràcils i pures,

i cauen, si volen o es pot,

en una dansa sincopada

que renova dia a dia

el vell retop.»

No en tinc ni idea

de flora-i-fauna

barcelonina

(ni banyolenca ni gironina

ni d’enlloc més, diguem-ne),

i no com tu,

que hi entens vora un munt

de plantes, cuques,

matafalugues i arbres,

i saps com ballen,

per on batallen,

i amb qui es disbauxen:

Te les hi ets,

[i si no que ho confirmi en Pep!]

igual que amb tot.

Tardor és la millor estació

perquè concentra llavor,

fruit i saó,

és el punt d’explosió

de l’enguany sencer,

i alhora mirant-la enfora,

només pel gust i el color

ja enamora

—la tardor, vull dir...

i tu, que hi vas néixer

i que bé t’hi bresses i hi creixes,

em sembla.

La tardor és teva.

(Com vaig badar de no dir-ho dimecres

en plàcida mostra dels teus projectes,

plens de revolta plens de lirisme

plens de justícia plens de grafisme,

allà a l’espai de poesia viva!)

A mi, que em corprèn la tardor

(si bé no és meva),

sí que m’enfila el neguit

—sovint sortós i envigorit—

d’una feina, de 2, de 3;

qui m’estimula

ple d’energia és

el dia a dia,

que no m’estressa

(tal com te’n queixes)

però que si bades

sí que m’estanca

i si em sobrepassa

va i m’engoleix.

T’ho dic

1. atès que no sé què m’uneix,

visceralment, a tu,

i sí que me’n separa la mera forma

i que em fas venir delit i pau;

2. atès que em vull disculpar pel cop de cap

que et vaig pegar sense voler

fruit d’un rampell o d’un deler

dissabte vespre,

i 3. atès que et voldria enviar

—d’una vegada, un cop més i per sempre—

molta espitosa

molta rogenca

molta amorosa

felicitat.

"poema amb banyes"

Era ahir nit

que tu anaves lliscant

rambla avall amb la bici,

a l’efecte de fer-te amb el pa

per als quatre entrepans de demà,

i que et va ben girar

i impactar una escena-miratge:

«Bella, alta, bruna, discreta,

afaiçonada bussejadora,

en dolç, ple, afable,

suspecte comiat

amb un tal alt, petri

robust, ferm, fornit

i un pèl entotilat excursionista

que se’t va fer atàvicament present

i que havia agafat arran de pell, de sobte,

un agosarat, plàcid, bla,

elegant i circumfós

color bronze

fosc.»

Òbviament vas caure
[de la bici].

es besaven a discreció:

petó ‘qui, petó ‘llà,

galta sí, boca no

—encara no—,

però sí vermellor

que com cou!

(oi que cou...)

encarcarada.

«Ei, què feu i com va,

sóc aquí perquè saps

cada dia al matí

potser cal esmorzar.

—No ens presentes, amor?

No m’enfado, què va...

és la vida, ja saps...

ve el tramvia, me’n vaig,

...no sigui que em pilli enmig»,

els hauries d’haver dit.

Però no ho vas fer.

Vas optar per canviar

aquest tal quadre fatal

(i la presta i lloable

gran tasca del pa...)

per fresca caipirinya

a la platja

i per brindar,

arran de mar,

per l’amor renovat.