"poema amb banyes"

Era ahir nit

que tu anaves lliscant

rambla avall amb la bici,

a l’efecte de fer-te amb el pa

per als quatre entrepans de demà,

i que et va ben girar

i impactar una escena-miratge:

«Bella, alta, bruna, discreta,

afaiçonada bussejadora,

en dolç, ple, afable,

suspecte comiat

amb un tal alt, petri

robust, ferm, fornit

i un pèl entotilat excursionista

que se’t va fer atàvicament present

i que havia agafat arran de pell, de sobte,

un agosarat, plàcid, bla,

elegant i circumfós

color bronze

fosc.»

Òbviament vas caure
[de la bici].

es besaven a discreció:

petó ‘qui, petó ‘llà,

galta sí, boca no

—encara no—,

però sí vermellor

que com cou!

(oi que cou...)

encarcarada.

«Ei, què feu i com va,

sóc aquí perquè saps

cada dia al matí

potser cal esmorzar.

—No ens presentes, amor?

No m’enfado, què va...

és la vida, ja saps...

ve el tramvia, me’n vaig,

...no sigui que em pilli enmig»,

els hauries d’haver dit.

Però no ho vas fer.

Vas optar per canviar

aquest tal quadre fatal

(i la presta i lloable

gran tasca del pa...)

per fresca caipirinya

a la platja

i per brindar,

arran de mar,

per l’amor renovat.