imatge: J.W. Waterhouse, "Eco i Narcís", 1905
I
Quin mal hi ha a ficar el cap en el llac...?
o bé en un riu, tant se val,
i virtual, es clar:
L’hi “fiquem” purament per mirar-nos en ell.
I aleshores un hom hi entreveu meravella:
hi tragina i potineja,
hi va engalzant les anelles
i hi percaça una substància
que s’hi creix i hi deixa traça.
I al final no és ella,
o ell,
sense la imatge del llac,
o riu,
que ja no s’assembla, ni mica,
a l’altra clàssica i fada imatge
narcisista.
Igual com si fos un gat
que volia ser més gran,
i abellia infants i àvies
vora el foc i en llits de baranes
els filava les manyagues,
però a l'ensems miolava al ras
al damunt de la teulada,
lluna roja i estelada,
i urpejant-se amb altres gats.
II
Et diran ego-ista, ego-centra, ego-latra,
si canvies,
en nits escollides, repetides,
de disbauxa,
el son grat que repara neurones
(les forneix i les instal·la, nova-saba, les renova)
per crítiques literades o noves fictícies,
poetades,
«que no treuen cap a res...
—reblaran— com si diguéssim de pes»,
i que et minven d’altres tasques
ben sabudes, valorades,
positives i eficaces,
necessàries.
I diràs que sí,
que no has sabut retirar-te en res
a una benèfica mater-famíliae,
si bé saps també de noiet
que encara emmiralla plaers
quan li inventes una faula
en nits insomnes o a la taula,
i que sí que sents, també, i atens,
que girar jorn no és sobrer
si la nit beslluma opaca
o falsa.
I prendràs, de l’antiga arca de núvia,
el fruit de vint anys diürns i de nit fecunda,
i cuitaràs d’endur-te per ensenya,
del reflex lliurat per Narcís i les nimfes
al bell riu,
o al llac pur,
un mapa esbiaixat, però al complet,
de tu.
