"poema per a dormir"

No t’espantis de la nit,

fill amic,

que et vindré a contar rondalles.

No t’amaris de sopor,

foll amor,

que et vindré a cantar un versot.

Hi havia una vegada una casa

tan alta, tan vasta, tan magna,

que diguem-ne una tempesta de vent

en va rebentar el fonament

i la va deixar desteulada.

I hi havia un cop un robí...

tan mesquí

—i eixerit: roig i ric, refulgent—,

que va deixar cec un rei

que el lluïa encastat al ceptre,

i així fou el lloc principal

(i atzarós)

del sanguinari complot

que allà a la vint-i-unena centúria

finiquità l’estirp monàrquica,

ben rància,

de la propera Gotlàndia

—que es tornà republicana-no-cal-dir.

Aleshores la lluna

(que, avorrida i cantelluda, petonejava una pruna)

va posar a lloc el sol

—l’havia deixat fulminat, d’un raig—

i li llançà llengots

i un llarg seguit d’al·leluies.

Però ara,
fi:

anirem cap a dormir.

Sortirem a comptar estrelles,

fill petit,

tan brillants i tan serenes.

Pessigollarem les penes,

foll amor,

constel·lades, fugisseres.

"poema a lisboa"

Som al Cascais lisbetà,

els nens i jo,

que és una platja punt tropical,

diria,

perquè és allò que el sol hi cau en picat

i el sents fort i potent,

i no passa res

perquè després l’ombra també:

no xafogueja...

Només cal anar trampejant

fins a sentir-los en la justa dosi,

l’exacta mesura.

I no costa,

si els busques i apames

amb calma.

La calma i la sensualitat lusitana.

L’hedra se’m rebel·la muda,

circumspecta, segura.

Ella sempre troba l’església,

el monument, l’adreça que cal

la primera,

i quan li llanço intempestives

em planta un mur compacte i calla:

“no em trobo bé, ni sopo: adéu”

(“ei, però si corro, potser el curs que ve

tingui temps també d’anar a dinar a casa teva...”).

I el seu germà se’m rebel·la gall,

fatxenda,

pinxo de nova naixença:

“i què, e?, e?,

si avui no em vull llevar,

ni tampoc ajudar a fer el sopar.

No em miris...”

(“però puc aparcar la bici al davant de ca teva

—mira que no veure que n’hi ha un..., mama!—

i així jo també vinc a dinar.”)

Com el sol i l’ombra clars:

ni cap mena de retop

ni cap tap.

En picat.

És allò que deu caldre posar-hi calma

i anar-hi a trampejar.

Sensualment, i ep, però:

sense la més mínima esquitllenta

amb qualcuna confusió xafogosa.

Com el clima lusità.

"rimes estiuenques"

—Aigua de plata,

sobre la sorra

neta i torrada

del bogatell!:

Corro amb la bici

(i un gran desfici

per abastar-te...)

solcant la rambla

que t’acompanya

i allà que hi visc;

Toco la platja.

Una gavina

llisca eleganta

dalt d’una grisa

bé que elevada

ratllada casa

d’assegurances;

Fa un punt de vent

(l’única pega)

i és massa tard

(no estic morena...)

però aquí hi ha canya:

M’he tret la roba,

ja estic ben molla:

Mira’m com grimpo

damunt les ones

o com m’afono

dins del teu cos!

Ets un delit:

Com m’hi estaria

tota la vida,

a cops eixorca

i de poc sentit...

I guaita els altres:

Un home es banya

—tu el negues, blana...—,

i amb crits i rauxa

dos nens perforen

la rosta sorra

per fer-hi un pou.

I allà aquells quatre

que pleguen ales

(mira que és tard!):

lleven ulleres,

desen ombrel·les

i cap a jaç.

És una parella

que es fan servei:

Ella li espolsa

la indòcil sorra

empegada i fosa

a la tesa pell,

I ell cuita amb fressa

a aplegar les nenes-

adolescents

—15 anys i 13—,

que es tiren trastos

amb dos gavatxos

rossencs i bastos

(però oi que guapos

i tan potents...).

I veig la lluna

(ja he dit que és tard),

així que surto

amb no poca murga

del teu blau si,

Sense eixugar-me

—que bé que estic!—

torno a l’arena

neta i torrada,

em vesteixo a mitges

i enfilo ivarsa

damunt la bici

—ben cap a casa—

l’alegre rambla

del bogatell.

"poema d'aniversari 2"

imatge: LOR.T, "Les Noces de Juin" (detall), 2006.

A en Josep i la Mèlia en els seus 50 anys

Anem tard, com sempre,

enfilant carrer Almogàvers,
I de tant en tant em surt el neguit
d'ahir nit no haver fet cap poema
que us digués “per molts anys,
per haver-vos aguantat 50 anys...”.

Ja sé que això no és manera:
que hauria de ser una cosa rimada
molt més pulcra, convencional i triada

(tot i que sí que és sincera, i abrandada...):

De petites ens cuidàveu molt bé:
d’una manera austera si bé dedicada;
amb amor d’aquell que no enfarfega gens
però que també es nota:

Ho fèieu com sabíeu i podíeu,
i ha donat la millor manera
(perquè no us canviaríem per cap altre parell-pare/mare).

I després els néts:
Sempre hi sou per tenir-los i estimar-los,
i de vegades penses “... que molt més bé afinarien ells!”.

En fi.
Ara com ara no sé què més dir
llevat de desitjar-vos

 que tot us vagi d’allò més bé en l’avenir.

(març 2009)

"poema a l'amor virtual"

[No puc oferir-te un poema d’amor
o acabaré del tot engolida en tu.]

 Hauria d’haver estat més breu,
i concisa,
com sempre que dic alguna cosa.
Després passa que fiques la pota
potser fins a l’engonal.


Si no sé res de tu:
Ni com ets ni per on balles.


Diria que tens el nas
llarg llarg,
Que ets més aviat alt, lleig
i que no tens fills
ni ara com ara parella


ja que t’has penjat de mi
—i no em coneixes
però m’encertes d’un cop d’ull—
i ets lliure de nits.


Diria que en tens 57 o així,
perquè t’esveres amb la cosa
politicosocial,
o si és que escau,
però sempre calles quan toca.


Diria que m’agradaria molt
veure’t de veritat.


(Pasqua 2009)

"poema amorós"

On ets que no em busques,


on ets que no véns

per veure'm?


No et faré res,

no diré res,

només miraré en silenci

els teus ulls

i la teva boca

per si t'hi trobo.

(2002)

"poema academicocurricular"

Guardeu-me en una capsa

que tot ho trenco,

Guardeu-me en una caixa

ben endins,

ben al fons,
I poseu-hi un candau,

tot ben clos,

i adormit,

No fos cas que encara em quedés

alguna altra sensibilitat

acadèmica per ferir.

(2006)