La meva angúnia
o neguit
clama a l’infinit
amb udol rònec.
I l’única arma,
m’acut a esgrimir,
de defensa,
l’enèrgic parapet,
és el record
la personeta presa
—irracionalment—
i fer-ne una oda,
consol entre sons,
amorosa carícia,
família els amics,
que en perpetuï
la delicada
i vívida
memòria.
