La meva angúnia
o neguit
clama a l’infinit
amb udol rònec.
I l’única arma,
m’acut a esgrimir,
de defensa,
l’enèrgic parapet,
és el record
la personeta presa
—irracionalment—
i fer-ne una oda,
consol entre sons,
amorosa carícia,
família els amics,
que en perpetuï
la delicada
i vívida
memòria.
Molt intim i sentit. Cami d'amor dins del pensament
ResponEliminaMolt bonic, Lu, des del sentiment, des del cor...família i amics omplen el passat i configuren el futur.
ResponEliminaLa música, genial companyia!!
Petons!
és el mateix de l'anterior, però passat al concret. la persona que ja no hi és, hi és, però, tot i que d'una altra manera mentre la tenim en el record. és en nosaltres.
ResponElimina