“... anem a l’escola, 2 lustres enllà”
petits
petitons,
a cada
revolt de segon...
més pocs
fins sentir-se
Plof!
Trencadís
de l’encís,
fonedís,
a la porta
del col·le.
Era
inevitable
l’atac
d’enyorança sobtada
que em
sobrevenia...
Un dia,
de tant de fitar
com marxàveu,
embadalida,
em vaig
veure de cop
abocada
(...i com,
si no, no hi 'via cap barana)
en el clot
d’aquell arbre
—un plàtan o acàcia—,
i vosaltres,
que,
ves quins atzars
de la vida...
aleshores miràveu,
no heu parat
de riure-us-en
encara ☺
de la qui
parla.
encara ☺
Lurdes Estruch
Molt bonic!
ResponEliminagràcies, germaneta! :)
ResponEliminaUna història amb boniques fotos i un pretèrit divertit pels que miraven el “plof” trencadís. Tu no veus problemes, d’haver-n’hi, a la teva despreocupació li agrada riure, cantar i ballar. La teva reacció és tan encantadora que, per això, no paren de riure encara.
ResponEliminavaig anar a parar de cop dins del clot de l'arbre perquè no mirava on posava els peus sinó que els mirava a ells allunyar-se cap a l'escola... de vegades encara comentem la jugada :) per això em va venir de dir-ho poèticament.
ResponEliminamoltes gràcies, Jordi! una abraçada.
Molt bonic. Nostàlgic però positiu. L'anècdota molt bona i les fotos genials!
ResponEliminagràcies, guapa!!! un petó ben fort.
ResponEliminaAi, Lu! Em sembla que tots ens quedem embadalits observant els fills! I ja fem bé de fer-ho quan són petits...creixen tant de pressa!
ResponEliminaMolt xules les fotos i l'acompanyament musical!
Petonets, germana!
gràcies, Teresa!!! ja és ben veritat, creixen volant! i quan ens vénen al cap moments així sentim aquelles pessigolletes al plexe... buf el temps, i tot torna! ^_^. una abraçada ben forta, germana, per la part que et toca :)
ResponEliminaPreciós, Lu! Ple de sentiments tendres i amb una anècdota còmica que fa el poema proper i encisador. M'ha encantat!!!
ResponEliminamoltes gràcies, guapa!!! contentíssima que t'agradi :)
ResponElimina