“... anem a l’escola, 2 lustres enllà”
petits
petitons,
a cada
revolt de segon...
més pocs
fins sentir-se
Plof!
Trencadís
de l’encís,
fonedís,
a la porta
del col·le.
Era
inevitable
l’atac
d’enyorança sobtada
que em
sobrevenia...
Un dia,
de tant de fitar
com marxàveu,
embadalida,
em vaig
veure de cop
abocada
(...i com,
si no, no hi 'via cap barana)
en el clot
d’aquell arbre
—un plàtan o acàcia—,
i vosaltres,
que,
ves quins atzars
de la vida...
aleshores miràveu,
no heu parat
de riure-us-en
encara ☺
de la qui
parla.
encara ☺
Lurdes Estruch
