Oximorònica
per més esclava
que tiri
al de-dia,
atansant-me
les garrofes,
vaig
lliure
com vent
sense
cap
anell
ni fermall
—si vas a mirar—
que em travi.
I em dic:
¿Com
pot ser,
si no tinc
minut
per notar
les dèci-
mes de segon
(i de trobar-me en un no sé què fe’nnnnn... de desconcert:
a tant arriba, la dita algaravia...),
que sigui feliç?
M'agrada la teva figura retòrica fregant en sentit oposat l'avui tan penós.
ResponEliminamoltes gràcies, amic! és allò que comences a escriure el que et surt un dia que et passa i no te'n saps avenir (en concret a la cuina mentre triava verdura, un dissabte al matí).
ResponEliminaA mi de vegades em preocupa no viure prou les coses que van passant... Miro enrere, reconec coses i penso: els hi has fet prou cas? Has viscut cada moment??
ResponEliminaLa cuina és, altrament, un bon lloc d'inspiració!!
Abraçada!!
A mi també! i després arriben les culpabilitats vàries i diverses. i també el moment d'esmenar, si calia.
ResponEliminaEl que deu passar és que tot no es pot fer al 100%, i si et coincideixen 2 vivències igualment importants, o d'importancia relativa al context, tu tries encara que sigui inconscientment i per força. i la banda deixada ni que sigui mínimament se'n ressent. però algun dia o un altre aquest altre deixat de banda et passa factura, i això se't pot convertir en una 2a oportunitat. i aleshores te n'adones que la vida val la pena viure-la. malgrat tot.
no sé si personalitzo massa i si el teu transcurs quotidià, a què al·ludeixes, s'assembla una mica al meu, Teresa. (parlant d'altre --o no--: a mi la cuina m'agrada però no em surt gaire bé perquè solc tenir altres coses al cap! un altre petó ben fort.)