(sèrie montpelleriana, 4)
La meva ment
es relaxa en l’estresssssss....... ☼ ♫ ♪ ♪ ...
prô el meu cos no la segueix.
Respiraré al complet:
un, dos, treeeeesss...
La meva panxa,
encisada,
s’infla i estira
com una manxa
La meva tràкуa m’insta,
rebel:
“Digue-li que calli,
encantada,
que se t’acabarà el Teeeeemps!!!”
(tren direcció Montpeller, 13/08/2011)
Espero que quan dius que el cos no segueix la relaxació no sigui perquè no estàs bé de salut.
ResponEliminaNoia, és difícil està tranquil. I el cos, evidentment, ho acusa.
Em subjuga la teva capacitat per posar damunt la taula, literàriament i ben reixida, aquest coi de preocupacions.
Un petó, germaneta.
La consciència
ResponEliminaés l'espectador
que transforma
la realitat.
no és només la relaxació, Anna, és el sentit total de la VIDA, io sóc un nervi.
ResponEliminai quan en fas 50 el cos ho acusa, no hi ha més. la idea és aconseguir-ne l'equilibri: és a dir, si et despertes a les 3 de la matinada amb una intuïció/idea lluminosa-profitosa, ésser capaç de no deixar escapar l'avinentesa sense supeditar-hi la salut entesa lògicament: és a dir la necessitat de dormir el mínim que calgui per poder continuar anant tirant...
i moltíssimes gràcies per l'afalac criticopoètic!
i tant, Joan! cal tenir-ho sempre present. (i alhora dur-hi ben apamada i controlada a ser-ne possible l'avinentesa immediata, el dia a dia més prosaic i vulgar.)
ResponEliminaM´ha agradat molt el poema i el vídeo, Lurdes.
ResponEliminaHola, lurdes! Jo penso que és la vida la que ens porta a l'estrés. Sí que depèn de la personalitat de cadascú, però vivim en una voràgine que ens aboca a fer, a produir, a actuar... jo crec que ja ho tenim molt interioritzat. Potser ens cal reflexionar, perquè el cos se'n ressenteix i vénen les conseqüències.
ResponEliminaLa música de la Lorena dóna el punt just de companyia al poema, que m'ha encantat! Felicitats, germaneta!!
moltes gràcies, Judit!
ResponEliminai sí, Teresa, que la voràgine d'aquest entorn actual i nostre ens hi porta, però si temperamentalment t'hi avens (per dir-ho d'alguna manera): entès com anar trobant en la vida el que t'agrada i et realitza (i tb sacrificar-hi el que bonament calgui per anar-hi a l'encalç!) i no negar-hi el teu cor/cos mai, arriba un moment que un ha de buscar-hi mitjans avinents per equilibrar-hi el d'allò... el cos, és a dir la salut (física). per això faig ioga. (i em medico si peto... buf.) petonets.
i aquí, amic i amigues de l'ànima, s'acaba la sèrie montpelleriana/dietari vacacional (i poliformal: segons la necessitat -visceral necessitat!!!: he intentat donar-ne fe poèticament- del moment).
ResponEliminai malgrat el cansament ha estat una estada montpelleriana sublim, tant -fonamentalment- pel redescobriment materno-filial com -i ves si no!- per l'entorn.
a la pròxima, la ruta càtara, i tota sola.