diumenge, 17 de juliol del 2011

Temps al temps

imatge: museu del mosaic, Convento da Madre Deus. Lisboa'09.

A l’Arnau

Temps al temps de l’Estel,
d’envolar cap al cel,
dels bassals de colors
a la gropa d’un Drac
multitemptacular.

Et tenia a l’abast
de la punta dels dits,
si hi lluïa una espurna
de dita contada amb
poesia:
«Una vegada hi havia un nen que no menjava
i s'anava quedant PRIM PRIM PRIM PRIM PRIM
i va levitar, i un ocell constipat que el va veure va dir:
HUATXUAAAAAAAAAAAÀS.....!!!!,
i el va desintegrar»

Qui s’hi va ben quedar
engalipada en poesia
és ta mare, A FE:
I tu et vas fer gran, gran,
instal·lat en la pressa.

Prô a viam...
digue’m:
On és que para
ara
la cua de la medusa
que em permetrà, si l’estiro i
malgrat la cruenta i segura fiblada,

tornar-te a tindre?


Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

19 comentaris:

  1. Joan Grau Cànoves17 de juliol del 2011, a les 17:57

    En el viatge a Ítaca,
    s'hi troben meduses, sirenes, harpies...
    però no té retorn.

    ResponElimina
  2. Lurdes Estruch17 de juliol del 2011, a les 19:53

    huàs huàs..., quina rissssa les harpies: i no té retorn.

    ResponElimina
  3. Anna Maria Villalonga17 de juliol del 2011, a les 20:36

    no existeix aquesta possibilitat. Molt bonic, Lu.
    Prim, prim, prim, prim. Que bo.
    El vers final m'ha agradat molt.
    Totes hem sentit alguna vegada aquesta sensació.

    ResponElimina
  4. Július17 de juliol del 2011, a les 21:04

    Puff tenia un drac màgic "I tu et vas fer gran
    instal·lat en la pressa."
    Però Lu, la teva màgia està en les teves paraules.

    ResponElimina
  5. LURDES ESTRUCH17 de juliol del 2011, a les 21:08

    moltes gràcies, germana.
    no té retorn com a tal, però si estirem de les cues que en resten i que a la millor un dia treuen el cap, qui sap... és allò de l'evolució i la transformació de les relacions. o això, o llençar la tovallola i ja t'ho faràs. i no.

    ResponElimina
  6. Anna Maria Villalonga18 de juliol del 2011, a les 0:16

    No, no, això no. La transformació de les relacions és inevitable. Tot ha de fer el seu curs.

    ResponElimina
  7. LURDES ESTRUCH18 de juliol del 2011, a les 0:46

    moltes gràcies, Július! llàstima que de vegades una dugui la vida tan plena i desconcertada que les engrunes se li'n vagin escolant per les vores. i després t'ho trobes: per a bé i per a mal. què hi farem.

    ResponElimina
  8. Unknown18 de juliol del 2011, a les 1:10

    Ai, Lu! El dimarts el meu nen en fa 25; ahir li vam fer la 1ª part de la festa sorpresa i vam passar unes fotos d'aquests anys...Al setembre se'n va a viure amb la xicota...
    Sé que el tinc, que sempre hi serem l'un per l'altre...Es fan grans, però sempre els recordarem amb un estel a la mà, i la màgia d'un drac sempre rondarà les nostres vides.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Shaudin Melgar-Foraster18 de juliol del 2011, a les 4:11

    Sempre trobo els teus poemes molt interessants i d’allò més originals.
    Gràcies, Lu!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Lurdes Estruch18 de juliol del 2011, a les 6:01

    Teresa! això del record i el retorn de la màgia del drac m'ha fer venir un espurneig als ulls (l'Arnau i io, segur!: ara falta que es presentin ocasions d'allar on anar-lo a pillar...). el meu autoretret té cara i ulls perquè diguem-ne que se'm va esmunyir directament la inspiració a l'hora d'inventar contes a taula, p ex, quan vaig començar a estudiar --nens petits-- filologia: tb diguem que ho vehiculava diferent: aleshores els explicava seqüències de l'Odissea a la nit abans de dormir, p ex. però hi havia més "pressa". en fi.

    ResponElimina
  11. Lurdes Estruch18 de juliol del 2011, a les 6:03

    moltíssimes gràcies, Shaudin! un petonet, i fins avui vespre!

    ResponElimina
  12. Anònim18 de juliol del 2011, a les 9:31

    tot, com riu avall va fent viatje..... cert que no podem tornar enrrera, pero ens queda molt cami i cal aprofitar-lo..... Mercè

    ResponElimina
  13. LURDES ESTRUCH18 de juliol del 2011, a les 9:42

    sí, el camí d'Ítaca. i amb aquella motxilleta a coll de grans experiències, i petiteses, i que no pesi sinó que alleugeri i feliciti el viatge: hi hauré de badar de tant en tant a viam si hi trobo la tal cua de medusa. molts petons, Mercè.

    ResponElimina
  14. victor18 de juliol del 2011, a les 12:53

    un final esplèndid lurdes
    et deixo aquí també el meu blog
    elsbudellsdelanit.blogspot.com

    jo t'acabo de descobrir!!!

    ResponElimina
  15. LURDES ESTRUCH18 de juliol del 2011, a les 13:00

    moltes gràcies, Víctor. jo també vindré!

    ResponElimina
  16. mercè trias20 de juliol del 2011, a les 12:16

    Privilegi llegir els teus poemes, fantasìa, imaginaciò?, de tot i tan ben embolcallat!!! ( a saber si s'escriu aixi aquesta paraula)..
    La qüestiò es que es un goig per mì passar per aqui.
    Bon dia i una abraçada.

    ResponElimina
  17. Lurdes Estruch20 de juliol del 2011, a les 12:25

    una abraçada ben forta, germana!
    ...va com va. i l'entrenament. tot a costa de tot. i anar fent camí.

    ResponElimina
  18. Maria Teresa Galan2 d’octubre del 2011, a les 2:11

    Molt bonic i molt original, Lu.

    Una abraçada

    ResponElimina
  19. Anònim2 d’octubre del 2011, a les 2:51

    Te'n adones que creixen molt depressa i tu també, aquells dies, de contes a la taule o al llit avants de dormir, no tornaran, peró en vindran d'altres, sempre emocionants, plors i rialles veure el dia dia, d'un fill com creix.
    Maravellosos 15 anys.
    Per molt anys a tots dos.
    Carme Luis

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)